LA WEBLOG, "diari de links”

Els blogs són webs personals, on hom escriu les seves experiències de la vida social i profesional. A més pot ser un lloc per expresar les opinions sobre un tema concret o sobre l’actualitat. Tal com la defineix un pioner del blog, Jorn Barger, un weblog (també anomenat blog o pàgina de notícies) és una pàgina web on l’autor de la qual registra totes les altres pàgines web que troba interessants. Els weblogs són una forma de comunicació originària del nostre món post-web.
...
"Diaris de links”és una de les altres formes d'anomenar-los. Les weblogs substitueixen els costosos llocs web subvencionats amb un altre tipus de web que és intensament personal i construïda a partir de la connectivitat entre persones i idees que crea. Els blogs són, un cop més, reflex dels nous temps de la globalització. No és per casualitat que aquestes pàgines web es trobin cada vegada més en els primers llocs dels cercadors, ja que manegen la mateixa divisa que els millors motors de recerca humana. El fet que les weblogs no estan fetes només per professionals porta a pensar que el contingut de les quals, pot ser dubtos. Encara que com més informació variada tinguem, el contrast de les idees també serà major. Segons 'Inventing the Future' per Tim O'Reilly. 9 d'abril, 2002la definició seria, “Una plataforma per a experimentar amb la manera com treballa la Web: 'bookmarking' col·lectiu, comunitats virtuals, instruments per a la sindicació, recomanacions i serveis Web...”
...
Per més informació sobre la definició i història dels Blogs:
'The History of Weblogs'per Dave Winer. 12 d'octubre, 2001>
.
'Weblogs: a history and perspective' per Rebecca Blood. 7 de setembre, 2000 [pròxima publicació del llibre 'the weblog handbook', juny 2002]"

El circ Roncalli fitxa els pallassos Monti & Cia.

Del diari Avui
Joan Montanyès 'Monti', Oriol Boixader 'Oriolo' i Fulgenci Mestres 'Genci' seran el fil conductor de l'espectacle que el prestigiós circ alemany Roncalli estrena a Colònia el 7 d'abril.
"És un pas molt important, una oportunitat d'or" -comenta Montanyès-. "Treballar al Roncalli és un reconeixement artístic de gran calibre i això ens farà ser encara més exigents amb nosaltres mateixos". En aquesta definitiva confirmació internacional, el trio català presentarà, en alemany, les entrades habituals del seu repertori (Carrega, descarrega!, Les papallones, Els cavalls, Les botzines i El concert d'ampolles, entre d'altres) i farà, amb el mateix Bernhard Paul -director del Roncalli- en el rol d'august Zippo, l'entrada Bombon karamel.
Un circ d'autor
Quan el 18 de maig de 1976 el dissenyador gràfic austríac Bernhard Paul realitzava el vell somni de tenir un circ propi i debutava a Bonn amb el Circus Roncalli, ningú no es podia imaginar la tremenda energia creativa i el gran impuls de dignificació que aquesta iniciativa havia d'aportar al circ europeu. La fórmula de Paul no té altre secret que una acurada selecció de bons números de circ tradicional, una mentalitat oberta a les noves tendències i una posada en pista pensada fins als últims detalls -naturalment, amb música original i orquestra en directe. És una fórmula que ha seduït artistes i intel•lectuals com Joseph Beuys, Jean-Paul Belmondo, Andy Warhol o Günther Grass, però també -i encara més difícil- directors de circs com el Knie, el Medrano, el Mills o el Ringling. El 1984, la revista Stern afirmava: "En aquesta dècada, el Roncalli significa una revolució com la que Woodstock va significar a la dècada dels 70 perquè té una màgia i una poesia que transmeten amor, pau, seguretat i sentiment de pertinença".
Avui, a més de dirigir el circ Roncalli i l'espectacle gastronòmic Panem i circenses (vist fa uns anys a Barcelona), Bernhard Paul també programa els històrics locals de varietats Apollo (Düsseldorf), Friedrichsbau (Stuttgart) i Wintergarten (Berlín).
Ànima de pallasso
Ja fa anys que Monti & Cia. simultaniegen amb èxit la revisitació d'entrades clàssiques de pallassos en format teatral amb l'exhibició d'aquestes mateixes entrades a les pistes de circs tradicionals com el Cardenal, el Raluy o el Mundial. En teatre han estrenat Clàssics (1996), Klowns (1997), Utopista (1999), Fools-Folls (2000), Pallassos de Nadal (2001) i El Fòrum 2000 i picu (2002). També van treballar amb la Companyia Acrobàtica de Qiqihaer (Manxúria) a l'espectacle Bi, dirigit per Joan Font el 2001. Després van omplir diàriament al Fòrum 2004 amb Grottesco -amb el qual van estrenar carpa pròpia- i actualment estan embrancats amb el Centre de Difusió i Residència d'Artistes que es posa en marxa a Can Cabanyes (Vilanova i la Geltrú). Tot plegat, un currículum de notable densitat només possible en algú que, en afinada observació de Leo Bassi, tingui "ànima de pallasso".
Catalans al Roncalli
Però ells no seran els primers pallassos catalans que trepitjaran la pista del Roncalli: a Hamburg, el 23 d'agost de 1987 aquest circ va muntar un homenatge al nostre Roger Andreu, Rogelio Rivel. En Rogelio hi va fer el seu número de dues concertines i Bernhard Paul, Zippo, el va acomiadar amb Puff, el drac màgic, una cançó que simbolitza la filosofia vital d'un circ on pallassos de primer rengle com Francesco Caroli, Peter Shub, Pic, Fumagalli, Jigalov o Tino Fratellini han posat una catifa de vellut vermell per a Monti & Cia. Un circ que es diu Roncalli precisament en honor d'Angelo Giuseppe Roncalli, el papa Joan XXIII, aquell que un dia va dir: "El circ és l'únic indret on persones de diferents races, nacions i creences treballen juntes per fer feliç la gent, tota mena de gent".

CRÒNICA de Sant Jordi

“Vet aquí que una vegada, al voltant de la vila medieval de Montblanc, hi havia un bosc espès on no entrava la claror del sol. I al bosc hi havia un drac tan feréstec que tenia amb l’ai al cor tot el país”, així llegia una nena, enmig de les rambles de Vilafranca del Penedès. Vestida de diumenge, recitava el conte de Sant Jordi, com una poesia, al seu germanet.

Al fons, una música convidava a passejar lentament entremig d’aquella renglera de parades de roses i de llibres. Un escenari aïllat del caliu del passeig, feia aturar les mirades, dels qui cansats de tanta lletra, decidien educar l’orella. Des de les 11 del matí que el taló s’havia alçat i baixat varies vegades per presentar a artistes de l’Alt Penedès. Ja eren la 1 del migdia i encara pujaven músics per fer sentir que era festa grossa. Per sorpresa de tots, el grup més jove al qui li havien encarregat cantar cançons catalanes, a última hora, van decidir improvisar una lletra en castellà. Es veu que havia sigut fruit d’una inspiració vespertina. Així ens relatava, encara dormit, un dels músics: “Que mes dóna no haver dormit ahir, si avui has de tocar per Sant Jordi”.

La televisió de Vilafranca cansada de gravar aquells artistes, començà a perseguir les mirades dels nens que quedaven bocabadats llegint un llibre. El mercat també va rebre l’ esplai de Vilafranca. Els rostres dels nens parlaven per si sols, els més menuts alçaven les mans, per si amb l'intent, podien empescar aquell llibre que tenia més colors.

L’esclat de colors de multitud de roses, traçaven el camí d’aquella espècie de llibreries ambulants. Era cabuda de tot tipus de forma, d’estil i gènere de llibre. Això sí, el Quixot apareixia com un fantasma amagat quasi sota de cada relat. Per petits i per grans, Miguel de Cervantes era l’autor protagonista de la prestatgeria de contes. Sense oblidar els reconeguts llibres de suspens, intriga i misteri que han sorgit en els últims mesos, arran de l’èxit del Codi da Vinci. Les llibreries havien pensat en tot, fer mercat a fora al carrer amb descomptes que atrapaven als indecisos a consumir.

Quasi tots els col•lectius culturals del la vila es veien representats a la Rambla. El conegut "Ateneu X" de joves oferia un ventall de publicacions sobre diferents filosofies i reflexions. "Un altre món es possible" era la temàtica de la col•lecció que presentaven en la parada compromesa amb Amnistia Internacional. Altres organitzacions també van treure el cap en aquesta data, Endavant i la Cup. Tan una com l'altre són filles de Vilafranca del Penedès. Són grups polítics independents que lluiten des de la oposició i participen activament en els afers de la Vila. Un cop més ho han demostrat amb la seva llibreria provisional, al capdamunt de la Rambla, plena de insígnies i anuncis de futures xerrades.
I pels qui es volguessin iniciar amb l'islam, un grup de joves d'origen marroquí mostrava una repertori de diferents versions d' El Coràn, diccionaris d'àrab i quaderns de viatges al món de l'islam.

No més avall d'aquest conglomerat de llibres, es feien lloc els balls folklòrics. Un grup de nenes, empunyant dos bastons, ballaven al són del tambor i la gralla. Eren bastoneres novícies. Les més veteranes se les miraven darrera les taules plenes de roses per vendre. Era un bon sistema per captar l'atenció entre tanta diversitat de parades. Tot plegat, portava a pensar que era un bon lloc per despertar les emocions. Semblava que la gent s'hagués posat d'acord per llevar-se amb bon peu. Què esperàvem doncs, de la diada de Sant Jordi?

Però la festa no s’acabava el dia oficial, per primer cop, el Sant Jordi de Vilafranca esperà al carrer durant dos dies seguits. I a banda de repetir la presència de les parades, a les 7 del vespre del diumenge, a l’església de Sant Francesc, el grup gran de la coral infantil l’Espinguet celebrà una petita audició davant del retaule de La Mare de Déu i Sant Jordi, una joia de la pintura gòtica catalana que es conserva en aquest temple.

No és recorda un any igual. Els més vellets i no tan joves fan memòria del que ha estat el Sant Jordi anys enrera i no hi ha altre imatge que les parades de roses. “Els llibres seguien aparcats a la biblioteca Torres i Bages, i en les dues llibreries del poble. La gent no llegia tan com ara”, ens contesta un avi que des de la cadira admirava el trànsit de compradors en potència. Llavors no només la Rambla de Sant Francesc es guarnia de flors, també la Plaça Constitució, la dels Porcs, i els carrers més concorreguts no és veia altre color que el roig. Els que eren joves als anys de la recuperació de la festa de Sant Jordi van ser els promotors de l’actual negoci del llibre.

Enric Marco confiesa que ha mentido durante años en su condición de deportado del nazismo

La Generalitat retirará la Creu Sant Jordi que había otorgado al expulsado de Amical Mauthausen

Enric Marco, Jamás fue prisionero de los nazis. Durante años, mintió descaradamente en cientos de entrevistas que concedió a los medios de comunicación, en sus charlas en colegios, en coloquios públicos e incluso en un libro autobiográfico, Memorias del infierno, publicado en 1978.

Marco, que ha sido destituido de la presidencia de la Amical Mauthausen, aseguró que se siente «mal» por haber mentido, pero dijo que «no son mentiras cuando dije que había estado encarcelado durante meses» por la Gestapo. «No es cierto que sea un superviviente de ningún campo de concentración». Según Marco, sus relatos «son un engaño a medias» y «no ha habido picardía». Agregó que «lo único que he hecho es cambiar el escenario», porque «me he sentido muy identificado con las víctimas».

Primeras sospechas

La asociación Amical de Mauthausen, formada por españoles ex deportados de campos de concentración nazis y sus familiares, manifestó en un comunicado público que Enric Marco, de 84 años de edad, reconocía «haber deformado la realidad» del relato de su etapa como preso del Tercer Reich.

La asociación tuvo las primeras sospechas el pasado 1 de mayo, una vez terminada la asamblea en la que fue elegido presidente, tras tener conocimiento de un informe realizado por el historiador Benito Bermejo que ponía en duda que Marco fuera deportado. Al día siguiente, la junta de la entidad, que tuvo acceso al informe, se reunió con Marco, que no pudo aportar los documentos necesarios para demostrar su supuesto pasado como deportado, por lo que la Amical delegó sus funciones en la vicepresidenta, Rosa Torán.

Por otra parte, el consejero de Relaciones Institucionales y Participación, Joan Saura, anunció que la Generalitat retirará la Creu de Sant Jordi que el Gobierno catalán concedió a Marco el 12 de septiembre de 2001 en calidad de víctima del nazismo y luchador por la libertad.

En una de las primeras ocasiones en las que comenzó a forjar su mentira, una entrevista publicada en 1978 en la revista 'Por favor', Enric Marco relataba su viaje a Francia como polizón, comprando a un carabinero del puerto, y su captura por los alemanes. Pero el deportado 6.448 nunca vivió en un campo nazi. En 1942 se fue a trabajar a Alemania, donde estuvo saboteando camiones de las fuerzas nazis valiéndose de sus conocimientos de mecánica y posteriormente difundiendo informaciones sobre el desarrollo de la Guerra Mundial que traducía de la prensa portuguesa. Regresó a España en 1943, dos años antes del fin de la II Guerra Mundial.

El pasado mes de enero fue el único superviviente de los campos nazis que habló para los diputados del Congreso, a los que relató: «Cuando llegábamos a los campos de concentración en esos trenes, como ganado, nos desnudaban, nos mordían sus perros, nos deslumbraban (...) Nos gritaban Linke-recht (izquierda, derecha). No entendíamos nada».
per més informació a http://www.larioja.com

FENT 1 COP D'ULL AL QUE HEM DEIXAT ENRERA

Des de 1931 la Republica espanyola va iniciar la modernització de l’estat: l’establiment de llibertats politiques i sindicals, la reforma agraria, el dret de vot de la dona , la legalització del divorsi, la promoció de la justicia social, de l’ensenyament públic, la reforma de l’exercit, la separació de l’esglesia de l’Estat, la concessió de l’autonomia de Catalunya i Euskadi, etc. Tot un plec de messures per treure Espanya de l’obscurantisme, la miseria i la injusticia social. Però totes aquestes refomes dirigides a la modernització i democratització dell país no van agradar als més conservadors i intransigents i el 18 de juliol de 1936, cinc mesos desprès de la victòria del Front Popular, on tingueren la participació electoralmés alta del període republicà ( a la provincia de Barcelona votà el 74% del cens) l’exèrcit espanyol es va revoltar contra el sistema democràtic amb el suport dels sectors més conservadors de la societat i amb la compliitat de l’Alemnya de Hitler i la Itàlia de Mussolini.
El cop feixista, derrotat a Catalunya, va provocar una reacció revolucionaria obrerista que va repimir durament els partidaris i simpatitzants de la rebel·lió militar. La República va resistir, va ser capaç de reorganitzar-se i va improvitzar un exèrcit que va plantar cara a la maquinaria militar de Franco, Hitler i Mussolini. Tan uns com els altres es van neure obligats a buscar ajuda a altres països europeus .
La República, abandonada i traïda per les democràcies occidentals, va anar perdent terreny. L’estiu de 1938 es va fer el darrer esforç: l‘ofensiva de l’Ebre esperant una intervenció francobritànica. Aquesta esperança es va perdre definitivament el trenta de setembre de 1938 amb la vergonya del Pacte de Múnic, on França i el Regne Unit van claudicar davant Hitler i van deixar que aquest annexès Txecoslovàquia a l’Alemanya. Malgrat tot, milers de combatents incorporats a l’Exèrcit Popular, juntament amb combatens internacionals van resistir aferrissadament a l’últim front, el de l’Ebre durant més de tres mesos. Tot i que l’ajuda dels brigadistes internacionals va ser present en totes les batalles. Com diu Albert Camus “ Fue en España donde mi generación aprendió que uno puede tener razón y ser derrotado, golpeado, que la fuerza puede destruir el alma y que hay veces que el coraje no obtiene recompensa. Esto es sin duda, lo que explica porque tanta gente, el mundo entero, siente el drama de España como una tragedia personal”.

L’aviació franquista bobardejava impunement ciutats, pobles trens , ports. El 23 de desembre de 1938 l’exèrcit franquista va passar a l’ofensiva, tot obligant a retrocedir les forces repúbicanes. Els franquistes van esclafar tota resistencia a les terres del Penedès i van perseguir les unitats republicanes . No hi va haver pietat pels vençuts, sovint els soldats republicants van ser aniquil·lats allà on van ser atrapats , els presoners eren un destorb. Centenars de milers de persones van haver de fugir a l’exili i altres van patir una repressió salvatge. El regim franquista va suposar una forta repressió, la prohibició de l’ús del català, l’eliminació dels drets politics i individuals ( llibertat d’expressió, reunió, associació) i l’abolició de la legislació democràtica de la II República començaven quaranta anys de dictadura, tornava l’obscurantisme i la miseria i la injusticia per la majoria.
Podem constatar el preu d’aquesta repressió partint de l’estudi concret sobre Sta. Margarida i Els Monjos : quatre morts per la repressió franquista, cinquanta persones que s’exiliaren de forma permanent, vint-i-quatre empresonats per un m´nim de dos anys i deu presoners de guerra que restaren en camps de treball, en total vuitanta-vuit persones que representen un 4’3% de la població, i aproximadament una de cada deu familiesdel municipi. Tanmateix hi va haver un total de trenta –sis morts ( 1’7% de la seva població) causats directament per la guerra. Si ho sumem tot tenim un total de cent vint-i-quatre, un 6% de la població. A Castellví d la Marca, moriren en total trenta-nou persones un 2’4% de la població. A més, el padró de desembre de 1939 constatà l’absencia de 110 veïns, un 6’8% dels habitants, es tracta dels que estaven presos o bé refugiats a França.
L’amnistia pels “delictes” de la República i la guerra civil no es van publicar fins l’1 d’abril de 1969, trenta anys desprès de finalitzar oficialment la guerra.
La repressió va continuar contra els moviments opositors en la que es distingí la Brigada Politico Social de Barcelona que dirigia l’impector Antonio Juan Creix.
El suport social a l’entorn del règim es va fonamentar entre d’altres aspectes “ sobre la permanent excusió dels dissidents, als quals, especialment als pbles petits, se’ls intentà esborrar fins i tot de la memòria col·lectiva” . La repressió als petits pobles, sobretot al món rural, com les comarques del Penedès on s’ahvia desenvolupat una important activiata organitzativa de la pagesia i de les classes populars fou total, fins escapçar del tot qualsevol record de l’epoca de la República.
El primer franquisme va aconseguir al Penedès importants suports socials: els propietaris de terres, els amos de les fàbriques, la major part de la gent d’esglèsia i tots aquells agreujats per la República. Tots veien el franquisme com el seu salvasdor. Però la majoria de l població es resignà per causa de la repressió i les males condicions de vida.
La derrota de les tropes feixistes a la II Guerra Mundial portaren al régim franquista a un fort aïllament dins d’Europa. Això va contribuir a l’estancament de l’economia fins els anys seixanta. I va comportar l’escassetat de tot tipus de bens, sobretot els de primera necessitat. L’any 1947 encara estaven racionats l’oli, els llegums, les patates, els cigrons, el sucre, el cafè, el bacallà. El racionament dura a Vilafranca fins l’any 1952. més que racionament el que funciona fou l’estraperlo: la compra i venda clandestins de productes en el mercat negre a un preu que superava dues i tres vegades l’oficial. Aquesta pràctica enriquí una minoria d’estraperlistes que s’aprofitaven de les necessitats de la població davant de la permisivitat de les autoritats locals.
Els salaris anaven pel darrera dels preus així mentre els anys 1950 els sous augmentaven un 170% , cost de la vida augmentava un 450%. Per comprar el mateix calia treballar tres vegades més.
El régim intentava fer de la miseria i la mala alimentació un exemple de diciplina i sacrifici mitjançant “el plato único” i el “dia sin postre”. Els informes mésics de la postguerra ens ofereixen dades sobre les males condicions de vida dels habitants: xinxes, polls, epidemies provocades per la gna i la pobresa: tuberculosi, asma, tifus, meningitis, paludisme, malalties de transmissió sexual, disenteria, bronquitis, diarrea que afecten sobretot la població infantil.
Les taxes de mortalitat es disparen els anys quaranta i cinquanta passant en el cas dels Monjos del vint-i-un per mil al vint-i-nou per mil al 1960 i una miseria quees reflexa en la baixa natalitat, del trenta tre per mil al vint-i-quatre coma cinc per mil.
Un altre dels problemes que sorgiren a la segona meitat de la decada dels cinquanta fou la manca d’habitatges.
Les dones de les classes populars suporten un pes molt important de la pobresa que patia el país.
Elles que havien viscut la guerra tindràn de buscar la manera de que la manca d’aliments i les privacions siguin les menys possibles per a les seves families.
Sota el franquisme van patir la nulitat com a persones doncs la nova ideologia considerava que les idees bàsiques de la dona ideal eren: una vida de submissió i passivitat, d’abnegació i sacrifici per la pàtria i complement perfecte pel marit, renunciant a qualsevol equiparació. Les dones eren el sexe debil que necessitava protecció de l’home, sense ell la dona no era res. La seva missió era ser unes bones reproductores ( fills / filles) i transmetre els valors ideològics. L’Esglesia s’encarregaria que aquests valors quedessin ben marcats en la forma de vida de les dones. Amb una linia intransigent es donaren tot de normes perque les dones es dediquessin a l’atenció de la llar, i les que continuaren treballant se’ls fixà un salari molt inferior al dels homes. Tot i tenir igual categoria i fent la mateixa feina i a les dones casades, necessitaven el permís del seu marit per treballar. Eren considerades menors d’edat.


La situació de la pagesia era molt dura. A meitat dels cinquanta el preu del vi era molt baix, situació que agrujar força amb la pedregada de 1955 que va malmetre les vinyes des de la Llacuna i Pontons fins l’Arboç.
Pel que fa a la industria, en general les industries col·lectivitzades van tornar a les mans dels empresaris en iguals o millors condicions que quan les havien abandonat el juliol de 1936. Les principals destrucions de maquinària industrial es va produir a causa dels bombardejos franquistes .
Catalunya i el català també foren objecte de l’activitat liquidadora franquista. Suprimiren l’estatut, les institucions pròpies i els signes d’identitat nacional( senyera, noms de carrers, plaçes, pobles,etc). El castellà s’imposar com a llengua pública i oficial , així com la premsa i la ràdio.

L’esglèsia catòlica controlava l’ensenyament i els falangistes l’educacióextraescolar i els mitjants de comunicació. L’escola pública estava sota el domini del règim.
A mitjans dels anys quaranta l’esglèsia començà a organitzar a la comarca activitats paral·leles a les del “Frente de Juventudes” com l’Acció catòlica, l’Aspirantat, la JOC i la JARC i es van convertir en una alternativa d’oci per als joves. Aquestes iniciatives que van tenir molt bona acollida entre el jovent, no van ser ben vistes pel r´gim que intentà ofegar-les.
En alguns pobles com el de Sta. Margarida i Els Monjos. I en acta del “Consejo Local de la FET i de la JONS del tres de desembre de 1956 explica com per tal de captar l’atenció del jovent i monopolitzar qualsevol activitat es compte amb el suport del capellà del poble i de membres del Consell local per tal de donar el jovent consignes i directrius polítiques (Girona, 1990).
Els anys cinquanta es remprèn amb força la tradició de la representació dels Pastorets. Pel que fa als esports, el ciclisme era un dels més practicats, també el futbol.

La ideologia franquista proclamava la unitatde classes i de “regiones”, però diferencia de sexes , repressió de la sexualitat, el control de l’oci, la defenssa de la patria(pels nois) i la preparació de la familia( per les noies), l’esperit jeràrquic i militarista.
Les autoritats intentaven controlar fins el darrer detall, l’oci i l’esbarjo, i si podien, desprestijar les festes paganes, com el Carnaval i tot allò que es considerava “perillòs” per els joves com el ball, la música, el cinema, el teatre, etc. Tot tenia que passar amb el vist i plau de l’Esglèsia, que no posava obstacles a la censura.

La cultura Penedesenca igual com tan d’altres comarques i comunitats dels anys vint i trenta s’havia apropat fortament als corrents moderns d’arreu del món. Amb Franco va significar un trencament brutal amb la tradició liberal i democràtica que hi havia al nostre país. El franquisme arrasà les avantguardes artístiques i intel·lectuals, les organitzacions polítiques i sindicals, les escoles regenaracionistes, les i els mestres que educaven, l’urbanisme democràtic i social, el sistema parlamentari, els ideals democràtics, les erformes socials, les institucions, l’associacionisme, les formes de govern democràtiques i participatives.
Tot ho va destruir i ens deixà un país trist i sense esperança.

ENTREVISTA INDIRECTA

“El Campament de la Pau és un homenatge al Camp de la Bota"

El camp de la pau va néixer en el sí dels projectes que es van crear en el Fòrum de les cultures. El campament va ser dissenyat per un periodista català que va viure molts anys a Sarajevo i per Quim Sicília. L’objectiu del camp de la pau era treballar els tres eixos del Fòrum; sostenibilitat, la multiculturalitat i la cultura de la pau. En el camp de la Pau aquests valors es van transformar en tallers. L’altre voluntat, era aconseguir establir, entre les diferents cultures, relacions en xarxa. Desprès d'haver viscut aquesta experiència Quim Sicília ens confessa: "A través del marc teòric i pràctic del camp havíem pensat d'editar un llibre". Aquesta publicació encara s’està fent. El treball pedagògic del Campament de la Pau el construïen una comunitat d'intel•lectual formada per educadors, gent del fòrum i l’ONG Save the Children.

Un equip de quatre persones eren les que van anar a les ciutats i van presentar els projectes a les escoles. Un d'ells era Quim Sicilia. Van convidar 27 ciutats del món dels cinc continents. Les àrees d’educació, fundacions o escoles dels països participants van ser les que van portar a terme la selecció dels nens. Quim argumenta que fer la tria dels nens des d’aquí era impossible, nosaltres només marcàvem uns treballs vinculats als eixos del Fòrum. Eren els educadors els que en definitiva els seleccionaven. Els preparaven un treball amb el qual els avaluaven i és duia a la pràctica la tria. "El cel dels desitjos del Fòrum era una xarxa que recollia tots els amulets dels nens que havien participat en el Camp de la Pau", ens recordava Quim Sicília.

"El campament de la Pau va demostrar que podien conviure diverses religions i cultures", ens relata el director del camp. No va haver cap tipus de problema amb els nens/es o qualsevol enfrontament al campament amb motiu de les diferents costums culturals. En canvi, sí que van patir disputes amb els pares dels nens que participaven al camp. Com va passar a Gasa, perquè els pares palestins veien molt difícil la relació amb nens israelians. Quim Sicília explica: "Iranians i israelians no poden competir esportivament ni fer-se una foto junts". I és que oficialment aquestes dues ètnies tenen prohibida la relació.

Barcelona s’acabava just on començava el camp de la pau. El Camp de la Bota, la zona d’afusellament de republicans durant la guerra civil entrava dins el terreny del campament de la Pau. "D’alguna manera el nostre campament significava un reconeixement o homenatge al camp de la Bota", s'excusava Sicília. Organitzar un campament de la pau representava, en definitiva, un record al que va passar i "el que no es vol que torni". Quim ens va fer referència a la demanda que havien fet a l'Ajuntament de Barcelona per anomenar la zona del camp de la Bota, el parc de la pau. Encara que ara el campament de la pau està tapiat.

Fent un recordatori de com funcionava el campament, el director ens relata que quan venien els educadors al camp se’ls informava ràpidament de la seva estructura i funcionament. Al vespre s’organitzava una festa en la que els diferents col•lectius ètnics explicaven les tradicions de la seva cultura. Es van fer, no sempre, sopars “multigastronòmics” per provar els diferents gustos de les diverses ètnies que en aquell moment convivien. Estava previst que els nens que eren vegetarians o que no podien menjar determinat aliment se li prepares un d’especial per a ells. Pel que fa l’hora de dormir, els nens i nenes estaven en habitacles diferenciats. Però sí que es donava entre nens i nenes del mateix sexe, la barreja de diferents ètnies.
A nivell operatiu, els organitzadors del camp van tenir molts problemes. Un exemple van ser els tirotetjos que van patir a Palestina quan van anar a recollir els nens/es. L'altre, era la durada del campament, que va ser de 4 mesos quan s’havia plantejat en 9 dies. Ens va explicar que a més del xoc emocional dels joves, que ja durava dos fies, n'hi havien que abans d’anar al campament van passar per l’hospital del Mar per fer un reconeixement mèdic. Fins i tot algun nen és va quedar dormit mentre es banyava. Per aquest motiu, el nou projecte de Camp de la Pau que s’està preparant pel setembre d’aquest any a Barcelona, està previst fer-lo amb més dies. Aquest cop es triarà com entitat de lleure ESPLAC, que és catalana. A més, s’espera reforçar la xarxa de relacions entre ciutats del món perquè, ara per ara, és molt feble.

El Fòrum de Monterrey no sabem si seguirà en la línia del Fòrum de Barcelona però pel que fa al camp de la pau hem de dir que en alguns aspectes no coincidirà. "Estaria bé que els qui vam inventar i dissenyar el camp de la Pau al Fòrum de les cultures assessoréssim al comitè que l’organitza al Fòrum de Monterrey", critica Sicília. Les franges d'edat són un dels criteris que no segueix el campament de la pau de Monterrey. El camp de la pau de Barcelona acceptaven nens de 12 a 14 anys, a Monterrey permeten l'entrada a nens de 14 a 16 anys. Segons Sicília: "El que no canvia és la forma en que aprenen; amb la mirada, el tacte i la sensibilitat entre ells/es". Les edats porten un càrrec de responsabilitat diferent en les cultures. Això es va demostrar quan en el camp van arribar nens que amb 13 anys ja estaven casats.

El Camp de la Pau va aportar al cooperativisme internacional un cert debat sobre la cultura de la pau. La intenció era crear el diàleg entre nens/es per donar-se compte del que passava el seu entorn. "Encara que si ens fixem en els patrocinadors del Fòrum, i per tan del debat, veurem que es contradiu el que promouen amb el que fan". Però "Cal dir que per realitzar un esdeveniment com és el Fòrum és necessiten molts diners" ens argumenta el director del Camp de la Pau.

Quan vam centrar la mirada a la cooperació internacional a l'Iraq, Quim Sicilia ens va explicitar que es tractava d'un "colonialisme modern i sofisticat". Veient la situació de l'Iraq, l'equip que portava el campament de la pau van decidir no convidar nens iraquians. El director es va justificar dient que justificar dient que era difícil treure’ls d’allà. Però ell diu que sempre ha tingut confiança amb el que poden fer els moviments socials com és Porto Alegre". Aquest Fòrum social Mundial és un moviment assambleari que el formen una suma d’intel•lectuals d’esquerra i moviments socials alternatius. Així com Dales és reuneix el món del capital, Porto Alegre és reuneix el món social."Es com un sol que irradia a tot el planeta perquè tota aquella gent que vulgui la concreta localment", ens descriu retòricament Quim Sicília.

Una persona que ha emprat tants cops la solidaritat ha de tenir clar el concepte. "La relació entre iguals" ens va respondre Quim. No es tracta doncs, de fer actes de beneficència. Sintetitzada en una sola paraula, la solidaritat és "intercooperació". El director del Campament de la Pau ens va aclarir: "El que es tracta és de crear independents, no dependents". El sentiment de culpa de les ciutats del primer món existeix, però la necessitat i habilitat dels pobles del tercer món fa que s' aprofitin de l'intercanvi. "Però aquest cinisme no es pot generalitzar", remarca Sicília. El campament de la pau és un exemple de solidaritat i convivència entre iguals. Com diu Sicília: "Era bonic visualitzar la multiculturalitat com un trencaclosques que es va encaixant sobre la marxa".

PERFIL de QUIM SICILIA

Quim Sicília fa 27 anys que no ha parat d’estar en moviments socials. Als seus 51 anys manté un esperit juvenil. Tot i que, Quim Sicília és va quedar amb els estudis primaris, als 14 anys ja treballava en els escoltes i més tard a la Banca Catalana. Però la seva vida no ha sigut la vida convencional de qualsevol oficinista. De jove va participar en la creació del moviment social “No Violència”. On hi havia, en aquells moments, personatges com Lluís Maria Xirinacs. Aquest moviment estava inspirat en la no violència des dels grans referents com eren Tolstoi i Gandhi. Va estar també entre els que formaven l’Assemblea de Catalunya. Als anys 80 va protagonitzar varies vagues de fam, una d’elles en motiu de l’assassinat a l’església de Victoria o també per demanar l’amnistia de Xirinacs, davant la presó de la Model.
Durant l’entrevista parla sense presa, mesurant els silencis. El seu rostre és un mirall per on es filtren les experiències que ha acumulat al llarg de la seva vida. Els millors records semblen haver-se quedat en els anys en que vivia en una comuna i on començava a desenvolupar projectes socials. En aquella època va ser quan va entrar en el món del cooperativisme. La seva forma de viure sempre ha estat el voluntariat. Per això la seva supervivència sovint es solucionava amb el sou de treballs no estables i amb l’ajuda de la gent que s’anava trobant al llarg del camí. Encara que, ser el Coodirector del Campament de la Pau al Fòrum de les cultures, li va aportar una estabilitat econòmica.
Ha viatjat arreu de la Terra, des de la Índia fins el Salvador, on visqué dos anys. Sempre ha estat compromès amb la seva ciutat, Sant Cugat del Vallès. Però no ha militat mai en cap partit polític. Va descobrir la poesia amb el poeta i mestre espiritual Anton Sala Cornador, la persona que l’ha acompanyat des de ben petit com a pare espiritual. Les altres aficions tenen a veure amb l’investigació per l'educació per la pau, la filosofia de la no-violència i l’economia cooperativa. Porta una vida sense grans abundàncies. Per a ell la riquesa més gran és estar entre els nens i nenes que aquest estiu han participat al Camp de la Pau. Era ben fàcil imaginar-se’l admirant els balls dels nois i noies de Maputo o gaudint de l’amistat entre israelians i palestins.

La GUERRA CIVIL

No podem parlar de Guerra Civil sense fer saber abans que els responsables de la seva existència van ser un sector de la força més regressiva de la dreta espanyola, que va preferir bolcar tot un país a la guerra, que acceptar algunes reformes. No feia tan sols quatre mesos que havia guanyat el Front Popular a les eleccions del 1936, que el 18 de juliol del 1936, l’exercit espanyol comandat per Franco s’alçà al Nord d’Àfrica. Les noticies sobre aquest esdeveniment arribaren ben aviat, en plena Festa Major a Sta. Margarida i Els Monjos. Es va aturar el ball, en un moment la plaça quedà buida. Uns de seguida que van poder s’ocultaren en les muntanyes o a les masies. Mentrestant altres moguts per la curiositat s’acostaren als veïns que posseïen una ràdio. La centraleta situada a la casa del Cal Carreter va ser presa ràpidament per protegir-la dels qui poguessin fer ús de delació. Es va construir una improvisada barricada al pas de la carretera a l’altura de l’església dels Monjos per mobilitzar la població més preparada per marxar a defensar la República.
En aquest temps d’inseguretat i esperança, els sindicats i els partits polítics es feren més forts i foren els protagonistes de la resistència. Creades les Milícies Antifeixistes integrades pels diferents representants dels sindicats (CNT, UGT, UdR) i dels partits (ERC, POUM, PSUC) del poble. Amb aquest sistema de govern, aquell qui volgués tindria veu en les decisions que es determinarien. Una de les accions més reconegudes és el canvi de nom dels carrers que portessin la paraula sant o que honressin partidaris de la dreta o conservadors.
Amb la metralladora carregada al capó. Adornats amb les insígnies de la FAI i armats fins les dents, es passejaven un grup de joves fills del poble perseguint per venjança, antigues enemistats o aquells acusats de facciosos. Es passejaven com si fossin els amos del temor i d’aquesta terra. Què indefens va quedar el poble davant aquest fenomen que es repetí en molts pobles de Catalunya, i de les bombes de l’aviació franquista. Aprofitaren les engrunes, mes rera mes, del rebost de la bona collita que van tenir el 1936. Ferida l’ànima per les pèrdues al front, de companys, fills i marits subsistien treballant al ciment com havien fet sempre sense protecció exposats al perill de quedar afectats de les vies respiratòries. Així a la tarda per complementar la misèria de sou anaven amunt i avall d’un camp o un altre per ordre de la cooperativa de pagesos “La Col·lectivitat”. Formada per 50 famílies, situada també a on ara es troba cava Marquel. L’edifici destinat a la CNT. Aquest, junt amb l’UGT controlaven i gestionaven la col·lectivització, una del camp i la UGT de les fàbriques. En el sector de la indústria, les fàbriques Miret i Freixa foren col·lectivitzades i els tècnics, sota control dels obrers, portaren el govern de les dos empreses.
Dutes a terme les incautacions per les la Milícia Antifeixista del municipi, molts masos com Ca l’Ayxelà, Cal Xacó, Les Masses, La Riba; cases com Cal Albornà, la masia Mas Granell, els baixos del Molí Fariner, la Fàbrica Farinera Barreres, la cooperativa de paletes i peons, de fusters i forners, van quedar en mans del poble. També entrava a la llista la Masia Mascatarro. Algunes de les seves sales i habitacions es convertiren en classes més espaioses i confortables. Pensem que cada classe tan de nenes i joves com de nens i nois eren de setanta alumnes, podem imaginar doncs que l’espai on havien treballat anteriorment era molt reduït i era necessari un canvi. Passats dos anys tornà al lloc original. Compartint de nou edifici amb l’antic Ajuntament, amb les oficines de l’Ajuntament i el jutge de pau.
Un dels entrevistats, Rafel Salinas, sent encara la sirena de la Freixa. Tanca els ulls i recorda la imatge de la garita, el lloc de vigia a la torre enllaçada a la teulada del Mas del Serral. Des d’allà, descobert l’enemic a prop s’avisaria al so d’una campana la fàbrica per connectar l’alarma i posar en guàrdia la població. Monjos del Penedès, com seria conegut a partir d’ara fins la caiguda de la República, acolliria al 1937, sacrificant alguns ceps i despertant el descontent i les indemnitzacions d’alguns rabassaires, un camp d’aviació. Formaria part d’una xarxa d’Aeròdroms de l’Alt Penedès, creat com un camp de vol per l’entrenament. Passaria a mesura que anava finalitzant la guerra, en lloc de preparació i reparació dels avions que actuaven al Front de l’Ebre. L’Aeròdrom comportaria la modificació i habilitació d’alguns dels edificis del poble, així al Casal de la Societat Margaridoia s’hi instal·laria el “Servicio Aeronáutico de Fabricación”. Monjos s’encarregaria ara de la construcció dels I-15 (Xato), caça republicà. Però no l’acabaria del tot, ja que les ales les posaven a Cal Rubió, perquè si no fos així, no podrien passar pels carrers per arribar on es trobava l’altre grup de mecànics en el barri de Cal Rubió. Novament el Serral desprès de construir en una banda un garatge s’hi guardarien els Xatos per tal de reparar-los. Fent un repàs als edificis que serviren d’allotjament al cos d’aviació i mecànics podem anomenar Ca l’Ayxelà, edifici al que vam donar més atenció que als altres per ser lloc de reunió i residència del oficials del camp d’aviació. Però, a més, hi ha Cal Xacó, masies de Cal Rubió, cases del mateix nucli dels Monjos com és el cas de dos dels entrevistats com Joan Casalé o Carme Carbó. Hem de citar que el lloc de comandament dels republicans (de l’Aeròdrom, s’entén) es trobava a Mas Granell. I segons l’entrevistada Rosa Bertran, que hi vivia a prop, el comandament franquista portat per els moros, al mas de la Sanabra.
La instal·lació del camp d’aviació va convertir els Monjos en objectiu militar de l’aviació franquista, patint fins a tres bombardejos. Tot i que la població procurava amagar-se i protegir-se als soterranis, les mines o les rases, l’atzar d’on caigués la bomba era imprevisible i inevitable. Més, si per descuit del que estava a l’aguait de l’enemic, agafava desprevinguda a la gent, com va passar el 12 de gener de 1939 en que uns avions alemanys, els ME-109, van passar a vol ras metrallant a tot individu i ocell de ferro, que estigués a la vista. En la carta que m’envià Eusebi Pérez que fou pilot republicà d’avió als 17 anys i que residí durant un temps en l’Aeròdrom dels Monjos, a part de descriure’ns altres desgràcies que no impliquen els franquistes com a culpables, fa referència a aquest fet. Pel record de veure com un dels pilots Joan Comas Borràs li van amputar una cama i per grans pèrdues materials com ho van ser quatre dels Xatos estacionats en el camp. La metralla causà molts ferits aquesta vegada, però abans d’aquesta data els avions franquistes ja havien causat la mort de quatre persones els dies 6 d’agost i 5 de novembre del 1938.
La gent, a part d’amagar-se als refugis com els situats el local la Margaridoia, a la Masia del Serral amb cabuda de 120 persones o els de menys dimensions com el de Cal Rubió, també utilitzà els entrant de les muntanyes com els voltants de Moja o fins i tot els pous. També existien túnels excavats sota les cases propietat de la família. Però aquests no eren tan fiables i resistents com els anteriorment anomenats. Un clar exemple fou en la casa coneguda com a Cal Mora en la que refugiada la família, un projectil s'emportà l’edifici i els seus fonaments, no en quedà rastre. Els nens malgrat la por dels seus pares eren els encarregats de subministrar el menjar a la família. D’aquesta manera amb la seva agilitat i l’astúcia que creava la gana aconseguiren abastar la fam de la seva família. Però aquells que s’havien quedat orfes subsistiren al plat de “ranxo” que es servia al que havia estat el local dels senyors del poble: el “Xiringuito”, que es va modificar i va passar a fer un servei al poble. Però poc de temps li faltava, doncs en el segon bombardeig fou enderrocat per les bombes, sense emportar-se per poc, a ningú amb ell.
Al finalitzar la guerra, les empreses com la fàbrica Freixa o Miret van tornar a mans privades, i ho van fer en el mateix estat en que les van deixar el 36 o fins i tot millor, per no parlar dels Masos com Ca l’Ayxelà. D’altra banda, els locals sindicals i polítics, les cooperatives o les societats recreatives foren apropiades pels franquistes, això sí, desprès d’acabar amb tot símbol dels qui havien residit. Això és que va passar a la Societat Margaridoia en que entraren a batzegades els franquistes, trencant tot el que trobaven als seu pas. Van tornar els edificis al son de la política i l’ordre i disciplina, del silenci. Marcades les façanes amb la por dels qui ara posseïen el poder, el poble sense veu s’apagava, era hora de callar. Aquesta guerra que havia cobrat tantes vides. Aquesta terra fragmentada per l’odi i la venjança, es podria amb la sang dels vençuts sense justícia.