Blogia
Mou Paraules

FENT 1 COP D'ULL AL QUE HEM DEIXAT ENRERA

Des de 1931 la Republica espanyola va iniciar la modernització de l’estat: l’establiment de llibertats politiques i sindicals, la reforma agraria, el dret de vot de la dona , la legalització del divorsi, la promoció de la justicia social, de l’ensenyament públic, la reforma de l’exercit, la separació de l’esglesia de l’Estat, la concessió de l’autonomia de Catalunya i Euskadi, etc. Tot un plec de messures per treure Espanya de l’obscurantisme, la miseria i la injusticia social. Però totes aquestes refomes dirigides a la modernització i democratització dell país no van agradar als més conservadors i intransigents i el 18 de juliol de 1936, cinc mesos desprès de la victòria del Front Popular, on tingueren la participació electoralmés alta del període republicà ( a la provincia de Barcelona votà el 74% del cens) l’exèrcit espanyol es va revoltar contra el sistema democràtic amb el suport dels sectors més conservadors de la societat i amb la compliitat de l’Alemnya de Hitler i la Itàlia de Mussolini.
El cop feixista, derrotat a Catalunya, va provocar una reacció revolucionaria obrerista que va repimir durament els partidaris i simpatitzants de la rebel·lió militar. La República va resistir, va ser capaç de reorganitzar-se i va improvitzar un exèrcit que va plantar cara a la maquinaria militar de Franco, Hitler i Mussolini. Tan uns com els altres es van neure obligats a buscar ajuda a altres països europeus .
La República, abandonada i traïda per les democràcies occidentals, va anar perdent terreny. L’estiu de 1938 es va fer el darrer esforç: l‘ofensiva de l’Ebre esperant una intervenció francobritànica. Aquesta esperança es va perdre definitivament el trenta de setembre de 1938 amb la vergonya del Pacte de Múnic, on França i el Regne Unit van claudicar davant Hitler i van deixar que aquest annexès Txecoslovàquia a l’Alemanya. Malgrat tot, milers de combatents incorporats a l’Exèrcit Popular, juntament amb combatens internacionals van resistir aferrissadament a l’últim front, el de l’Ebre durant més de tres mesos. Tot i que l’ajuda dels brigadistes internacionals va ser present en totes les batalles. Com diu Albert Camus “ Fue en España donde mi generación aprendió que uno puede tener razón y ser derrotado, golpeado, que la fuerza puede destruir el alma y que hay veces que el coraje no obtiene recompensa. Esto es sin duda, lo que explica porque tanta gente, el mundo entero, siente el drama de España como una tragedia personal”.

L’aviació franquista bobardejava impunement ciutats, pobles trens , ports. El 23 de desembre de 1938 l’exèrcit franquista va passar a l’ofensiva, tot obligant a retrocedir les forces repúbicanes. Els franquistes van esclafar tota resistencia a les terres del Penedès i van perseguir les unitats republicanes . No hi va haver pietat pels vençuts, sovint els soldats republicants van ser aniquil·lats allà on van ser atrapats , els presoners eren un destorb. Centenars de milers de persones van haver de fugir a l’exili i altres van patir una repressió salvatge. El regim franquista va suposar una forta repressió, la prohibició de l’ús del català, l’eliminació dels drets politics i individuals ( llibertat d’expressió, reunió, associació) i l’abolició de la legislació democràtica de la II República començaven quaranta anys de dictadura, tornava l’obscurantisme i la miseria i la injusticia per la majoria.
Podem constatar el preu d’aquesta repressió partint de l’estudi concret sobre Sta. Margarida i Els Monjos : quatre morts per la repressió franquista, cinquanta persones que s’exiliaren de forma permanent, vint-i-quatre empresonats per un m´nim de dos anys i deu presoners de guerra que restaren en camps de treball, en total vuitanta-vuit persones que representen un 4’3% de la població, i aproximadament una de cada deu familiesdel municipi. Tanmateix hi va haver un total de trenta –sis morts ( 1’7% de la seva població) causats directament per la guerra. Si ho sumem tot tenim un total de cent vint-i-quatre, un 6% de la població. A Castellví d la Marca, moriren en total trenta-nou persones un 2’4% de la població. A més, el padró de desembre de 1939 constatà l’absencia de 110 veïns, un 6’8% dels habitants, es tracta dels que estaven presos o bé refugiats a França.
L’amnistia pels “delictes” de la República i la guerra civil no es van publicar fins l’1 d’abril de 1969, trenta anys desprès de finalitzar oficialment la guerra.
La repressió va continuar contra els moviments opositors en la que es distingí la Brigada Politico Social de Barcelona que dirigia l’impector Antonio Juan Creix.
El suport social a l’entorn del règim es va fonamentar entre d’altres aspectes “ sobre la permanent excusió dels dissidents, als quals, especialment als pbles petits, se’ls intentà esborrar fins i tot de la memòria col·lectiva” . La repressió als petits pobles, sobretot al món rural, com les comarques del Penedès on s’ahvia desenvolupat una important activiata organitzativa de la pagesia i de les classes populars fou total, fins escapçar del tot qualsevol record de l’epoca de la República.
El primer franquisme va aconseguir al Penedès importants suports socials: els propietaris de terres, els amos de les fàbriques, la major part de la gent d’esglèsia i tots aquells agreujats per la República. Tots veien el franquisme com el seu salvasdor. Però la majoria de l població es resignà per causa de la repressió i les males condicions de vida.
La derrota de les tropes feixistes a la II Guerra Mundial portaren al régim franquista a un fort aïllament dins d’Europa. Això va contribuir a l’estancament de l’economia fins els anys seixanta. I va comportar l’escassetat de tot tipus de bens, sobretot els de primera necessitat. L’any 1947 encara estaven racionats l’oli, els llegums, les patates, els cigrons, el sucre, el cafè, el bacallà. El racionament dura a Vilafranca fins l’any 1952. més que racionament el que funciona fou l’estraperlo: la compra i venda clandestins de productes en el mercat negre a un preu que superava dues i tres vegades l’oficial. Aquesta pràctica enriquí una minoria d’estraperlistes que s’aprofitaven de les necessitats de la població davant de la permisivitat de les autoritats locals.
Els salaris anaven pel darrera dels preus així mentre els anys 1950 els sous augmentaven un 170% , cost de la vida augmentava un 450%. Per comprar el mateix calia treballar tres vegades més.
El régim intentava fer de la miseria i la mala alimentació un exemple de diciplina i sacrifici mitjançant “el plato único” i el “dia sin postre”. Els informes mésics de la postguerra ens ofereixen dades sobre les males condicions de vida dels habitants: xinxes, polls, epidemies provocades per la gna i la pobresa: tuberculosi, asma, tifus, meningitis, paludisme, malalties de transmissió sexual, disenteria, bronquitis, diarrea que afecten sobretot la població infantil.
Les taxes de mortalitat es disparen els anys quaranta i cinquanta passant en el cas dels Monjos del vint-i-un per mil al vint-i-nou per mil al 1960 i una miseria quees reflexa en la baixa natalitat, del trenta tre per mil al vint-i-quatre coma cinc per mil.
Un altre dels problemes que sorgiren a la segona meitat de la decada dels cinquanta fou la manca d’habitatges.
Les dones de les classes populars suporten un pes molt important de la pobresa que patia el país.
Elles que havien viscut la guerra tindràn de buscar la manera de que la manca d’aliments i les privacions siguin les menys possibles per a les seves families.
Sota el franquisme van patir la nulitat com a persones doncs la nova ideologia considerava que les idees bàsiques de la dona ideal eren: una vida de submissió i passivitat, d’abnegació i sacrifici per la pàtria i complement perfecte pel marit, renunciant a qualsevol equiparació. Les dones eren el sexe debil que necessitava protecció de l’home, sense ell la dona no era res. La seva missió era ser unes bones reproductores ( fills / filles) i transmetre els valors ideològics. L’Esglesia s’encarregaria que aquests valors quedessin ben marcats en la forma de vida de les dones. Amb una linia intransigent es donaren tot de normes perque les dones es dediquessin a l’atenció de la llar, i les que continuaren treballant se’ls fixà un salari molt inferior al dels homes. Tot i tenir igual categoria i fent la mateixa feina i a les dones casades, necessitaven el permís del seu marit per treballar. Eren considerades menors d’edat.


La situació de la pagesia era molt dura. A meitat dels cinquanta el preu del vi era molt baix, situació que agrujar força amb la pedregada de 1955 que va malmetre les vinyes des de la Llacuna i Pontons fins l’Arboç.
Pel que fa a la industria, en general les industries col·lectivitzades van tornar a les mans dels empresaris en iguals o millors condicions que quan les havien abandonat el juliol de 1936. Les principals destrucions de maquinària industrial es va produir a causa dels bombardejos franquistes .
Catalunya i el català també foren objecte de l’activitat liquidadora franquista. Suprimiren l’estatut, les institucions pròpies i els signes d’identitat nacional( senyera, noms de carrers, plaçes, pobles,etc). El castellà s’imposar com a llengua pública i oficial , així com la premsa i la ràdio.

L’esglèsia catòlica controlava l’ensenyament i els falangistes l’educacióextraescolar i els mitjants de comunicació. L’escola pública estava sota el domini del règim.
A mitjans dels anys quaranta l’esglèsia començà a organitzar a la comarca activitats paral·leles a les del “Frente de Juventudes” com l’Acció catòlica, l’Aspirantat, la JOC i la JARC i es van convertir en una alternativa d’oci per als joves. Aquestes iniciatives que van tenir molt bona acollida entre el jovent, no van ser ben vistes pel r´gim que intentà ofegar-les.
En alguns pobles com el de Sta. Margarida i Els Monjos. I en acta del “Consejo Local de la FET i de la JONS del tres de desembre de 1956 explica com per tal de captar l’atenció del jovent i monopolitzar qualsevol activitat es compte amb el suport del capellà del poble i de membres del Consell local per tal de donar el jovent consignes i directrius polítiques (Girona, 1990).
Els anys cinquanta es remprèn amb força la tradició de la representació dels Pastorets. Pel que fa als esports, el ciclisme era un dels més practicats, també el futbol.

La ideologia franquista proclamava la unitatde classes i de “regiones”, però diferencia de sexes , repressió de la sexualitat, el control de l’oci, la defenssa de la patria(pels nois) i la preparació de la familia( per les noies), l’esperit jeràrquic i militarista.
Les autoritats intentaven controlar fins el darrer detall, l’oci i l’esbarjo, i si podien, desprestijar les festes paganes, com el Carnaval i tot allò que es considerava “perillòs” per els joves com el ball, la música, el cinema, el teatre, etc. Tot tenia que passar amb el vist i plau de l’Esglèsia, que no posava obstacles a la censura.

La cultura Penedesenca igual com tan d’altres comarques i comunitats dels anys vint i trenta s’havia apropat fortament als corrents moderns d’arreu del món. Amb Franco va significar un trencament brutal amb la tradició liberal i democràtica que hi havia al nostre país. El franquisme arrasà les avantguardes artístiques i intel·lectuals, les organitzacions polítiques i sindicals, les escoles regenaracionistes, les i els mestres que educaven, l’urbanisme democràtic i social, el sistema parlamentari, els ideals democràtics, les erformes socials, les institucions, l’associacionisme, les formes de govern democràtiques i participatives.
Tot ho va destruir i ens deixà un país trist i sense esperança.
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres.

0 comentarios

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres