Què és la llengua?
Què és la llengua? Podríem respondre que és un mitjà de comunicació humà. Però per expressar què? Pensaments, sentiments, emocions. Potser també una manera de pensar, de veure el món individual o collectivament. Si és una forma semblant de pensar sobre el nostre entorn a la dun grup, acceptem que les paraules porten integrades els antecedents de la història d'un grup de persones. Representa, per tant, el símbol de l'identitat, el codi que van forjar entre les persones per poder entendre's elles i l'entorn.
La llengua muta i s'adapta al present. Per aquest motiu algunes moren ja que no han aconseguit anar paralleles a la situació dels seus parlants. Si tenim en compte que la llengua va a remolc de l'acció o utilitat que en fa l'humà hem de ser conscients de com la volem emprar.
La qüestió de l'existència d'una llengua no ha de ser idealista, ha de fonamentar-se amb les possibilitats que la marquen. Hem de tenir clar els límits que té i saber amb quin mercat lingüístic s'enfronta. Si volem que una llengua visqui amb normalitat li hem d'obrir tots els àmbits socials perquè s'endinsi en el món material amb què comptem ara. Si ens referim a la llengua catalana és necessari tenir present que la història daquesta llengua parla de molts canvis en el seu desenvolupament. Hi ha un moment que cal puntualitzar perquè representa lantecedent a la lluita que es porta fent fins ara, la Renaixença. Va significar el ressorgir daquesta llengua espanyola, després dun gran silenci obligat va assolir molt de prestigi, ja que es trobava en una època en què va néixer la idea de nació. La nació és una forma de societats que apareixen a Europa en el procés de formació de les societats modernes, es a dir, avançades. I és en aquestes que apareix, en el sector més privilegiat, uns elaboradors i projectors que volen assegurar la cultura popular, ètnica i/o primitiva que pugui tenir un poble, així ho determina Francesc Mira, a més de potenciar-la amb importants elements culturals exteriors. Neix una consciència de poble, aquest es distingeix de la resta. No els interessa els tòpics perquè és desfer el concepte complex que el fa únic. Però el fet que els tòpics existeixin, què implica? Segons lacordat, representen el senyal que sels reconeix la seva existència a través del caràcter o perjudici daquesta cultura envers els demés. Homogeneïtzar el sistema dactituds i de valors, de maneres de reaccionar davant la realitat, dentendre el comportament social també és facilitar el record del poble.
La llengua catalana és un exemple de llengua maltractada, però que encara té esperances per continuar sent parlada. Recordem que no es tracta d'un ésser animat sinó d'una creació artificial que vam escollir els d'una mateixa o semblant forma d'entendre el món. Tot i així hem de tocar de peus a terra. Ja que si l'única proposta que volem oferir és la resistència, em de pensar que no serem eternament herois d'una tragèdia, defensors d'una llengua que no es fa lloc en el futur.
Enfrontem-nos a la realitat plurillingüística que està prenen Catalunya. La llengua catalana en els territoris perifèrics ja es pot donar com a liquidada. Aquest fenomen s'ha viscut al Rosselló, Alacant o l'Alguer i és ben recent, d'aquest segle, podríem parlar de dècades. El català funciona sovint com una llengua grupuscular, és a dir, en grups reduïts com és generalment en l'àmbit familiar. S'ha de dir també que en la Catalunya central a lestar menys exposada al trànsit fluid que ofereix la Catalunya costanera està refugiada a les transformacions que tenen els pobles del litoral. Aquests, ben aviat es convertiran en acollidors duna ciutadania internacional.
Quina seria la solució a la seva normalització? els mitjans de comunicació, mai millor dit, com la televisió i la radio tindrien de donar, amb la seva utilització, prestigi a la llengua, representen la medicina a aquesta llengua defallida. Així, la seva presència arribaria indubtablement a cada llar. I si triéssim deixar-la caure? Per què no la deixem morir en pau? Per què no considerem la idea de conservar els valors de la cultura catalana en una altra llengua? Aquestes són unes de les moltes preguntes que han quedat a laire, que es descobreixen a mesura que sintenta arribar algun lloc però resulten complicades i no acaben de collar en cap conclusió ni afirmació.
El mercat és on es dissol la identitat. La necessitat d'intercanviar ens modifica el material que volem vendre per aconseguir comprar el que té l'altre. Si l'altre té una altra llengua, la necessitat venç l'idealisme. També és veritat que no tens perquè adaptar-te al teu receptor. Si el teu interlocutor es nou resident al teu país és just que li avancis en quina terra trepitja, usant la teva llengua. Si els contestes en castellà o una altra llengua més forta estàs contribuint a la seva desaparició perquè troben innecessari emprar el català. Ens i els perjudiques, ja que la continua nou vinguda del immigrants i la creixent població d'aquests, farà que depengui d'ells el mantenir una llengua o altra en funció de com hem intentat fomentar-la. Si fem consideració a un argument dautoritat com és el de Josep Lluís Carod Rovira, ens sentencia : "no som ni classistes ni racistes ja que tractem totes les persones de la mateixa manera: en català" això ens fa veure que es pot aconseguir una alternativa viable a lenfonsament del català. A part, no intenta apartar a ningú, sinó que proposa sumar en els sabers daltres cultures i llengües , coneixent, això sí, la llengua oficial de la zona en que es trobin els actuals inquilins. Si lesperança de vida duna llengua és mesura en la quantitat de parlants de la mateixa, per allargar-la caldran molts que lusin i ensenyin. Per tant cal mimar la integració de tots els que són i seran els pròxims veïns.
La llengua muta i s'adapta al present. Per aquest motiu algunes moren ja que no han aconseguit anar paralleles a la situació dels seus parlants. Si tenim en compte que la llengua va a remolc de l'acció o utilitat que en fa l'humà hem de ser conscients de com la volem emprar.
La qüestió de l'existència d'una llengua no ha de ser idealista, ha de fonamentar-se amb les possibilitats que la marquen. Hem de tenir clar els límits que té i saber amb quin mercat lingüístic s'enfronta. Si volem que una llengua visqui amb normalitat li hem d'obrir tots els àmbits socials perquè s'endinsi en el món material amb què comptem ara. Si ens referim a la llengua catalana és necessari tenir present que la història daquesta llengua parla de molts canvis en el seu desenvolupament. Hi ha un moment que cal puntualitzar perquè representa lantecedent a la lluita que es porta fent fins ara, la Renaixença. Va significar el ressorgir daquesta llengua espanyola, després dun gran silenci obligat va assolir molt de prestigi, ja que es trobava en una època en què va néixer la idea de nació. La nació és una forma de societats que apareixen a Europa en el procés de formació de les societats modernes, es a dir, avançades. I és en aquestes que apareix, en el sector més privilegiat, uns elaboradors i projectors que volen assegurar la cultura popular, ètnica i/o primitiva que pugui tenir un poble, així ho determina Francesc Mira, a més de potenciar-la amb importants elements culturals exteriors. Neix una consciència de poble, aquest es distingeix de la resta. No els interessa els tòpics perquè és desfer el concepte complex que el fa únic. Però el fet que els tòpics existeixin, què implica? Segons lacordat, representen el senyal que sels reconeix la seva existència a través del caràcter o perjudici daquesta cultura envers els demés. Homogeneïtzar el sistema dactituds i de valors, de maneres de reaccionar davant la realitat, dentendre el comportament social també és facilitar el record del poble.
La llengua catalana és un exemple de llengua maltractada, però que encara té esperances per continuar sent parlada. Recordem que no es tracta d'un ésser animat sinó d'una creació artificial que vam escollir els d'una mateixa o semblant forma d'entendre el món. Tot i així hem de tocar de peus a terra. Ja que si l'única proposta que volem oferir és la resistència, em de pensar que no serem eternament herois d'una tragèdia, defensors d'una llengua que no es fa lloc en el futur.
Enfrontem-nos a la realitat plurillingüística que està prenen Catalunya. La llengua catalana en els territoris perifèrics ja es pot donar com a liquidada. Aquest fenomen s'ha viscut al Rosselló, Alacant o l'Alguer i és ben recent, d'aquest segle, podríem parlar de dècades. El català funciona sovint com una llengua grupuscular, és a dir, en grups reduïts com és generalment en l'àmbit familiar. S'ha de dir també que en la Catalunya central a lestar menys exposada al trànsit fluid que ofereix la Catalunya costanera està refugiada a les transformacions que tenen els pobles del litoral. Aquests, ben aviat es convertiran en acollidors duna ciutadania internacional.
Quina seria la solució a la seva normalització? els mitjans de comunicació, mai millor dit, com la televisió i la radio tindrien de donar, amb la seva utilització, prestigi a la llengua, representen la medicina a aquesta llengua defallida. Així, la seva presència arribaria indubtablement a cada llar. I si triéssim deixar-la caure? Per què no la deixem morir en pau? Per què no considerem la idea de conservar els valors de la cultura catalana en una altra llengua? Aquestes són unes de les moltes preguntes que han quedat a laire, que es descobreixen a mesura que sintenta arribar algun lloc però resulten complicades i no acaben de collar en cap conclusió ni afirmació.
El mercat és on es dissol la identitat. La necessitat d'intercanviar ens modifica el material que volem vendre per aconseguir comprar el que té l'altre. Si l'altre té una altra llengua, la necessitat venç l'idealisme. També és veritat que no tens perquè adaptar-te al teu receptor. Si el teu interlocutor es nou resident al teu país és just que li avancis en quina terra trepitja, usant la teva llengua. Si els contestes en castellà o una altra llengua més forta estàs contribuint a la seva desaparició perquè troben innecessari emprar el català. Ens i els perjudiques, ja que la continua nou vinguda del immigrants i la creixent població d'aquests, farà que depengui d'ells el mantenir una llengua o altra en funció de com hem intentat fomentar-la. Si fem consideració a un argument dautoritat com és el de Josep Lluís Carod Rovira, ens sentencia : "no som ni classistes ni racistes ja que tractem totes les persones de la mateixa manera: en català" això ens fa veure que es pot aconseguir una alternativa viable a lenfonsament del català. A part, no intenta apartar a ningú, sinó que proposa sumar en els sabers daltres cultures i llengües , coneixent, això sí, la llengua oficial de la zona en que es trobin els actuals inquilins. Si lesperança de vida duna llengua és mesura en la quantitat de parlants de la mateixa, per allargar-la caldran molts que lusin i ensenyin. Per tant cal mimar la integració de tots els que són i seran els pròxims veïns.