Blogia
Mou Paraules

El FRANQUISME a Els Monjos

La desbandada dels republicans fugint de la cavalleria mora encara es recorda. “Molts abandonaven les armes en la cursa” ens deia Rafel Salines, un dels entrevistats. En l’últim intent de retardar les forces franquistes, els republicans volaren els ponts dels Monjos. Però els franquistes o “Nacionals” ja venien preparats “i feien unes rampes per passar sense pont”, ens recordava un altre entrevistat, Josep Alsina. De mica en mica, els amagats en les coves, en la Mina de la fàbrica ciment, en els refugis o a les masies, acabada la guerra oficialment, van anar apareixent i poblant el mig enderrocat municipi. Era hora de reconstruir una “Nueva España”. Amb un règim de repressió, censura i denúncia. Aquell, sospitós de ser favorable a la República amb justificació o sense, seria denunciat i castigat si es considerava oportú pels qui portaven la Falange, l’autoritat de fet en aquell moment, establerta en el poble al local on ara hi podrem trobar una òptica. La Falange s’ocuparia que el “yugo y las flechas” fossin presents en les processons de nens i nenes, a manera de cercavila, en els dies senyalats. I si aquest signes no quedaven ben marcats en l’esperit ingenu dels infants i joves, a l’escola amb les aparicions espontànies dels encarregats, com ara el cas d’un tal Montón de León instructor del ”Espíritu Nacional”, o de les classes de religió, fetes pel que en definitiva portava el govern del poble, el conegut mossèn Antón.
Durant la postguerra s’habilitaran els baixos d’una casa per l’ “Auxilio Social”. Es tractava d’una casa d’una família que a les acaballes de la guerra s’exilià. Més tard, com diu un dels documents que en resten d’aquell temps i que l’hem afegit als annexos, el secretari del govern li demana al Governador Civil “... la ocupación de un local que fue habilitado para cuartel de un batallón de trabajadores y en cuyo local se podia reunir la juventud de ese pueblo y obtener beneficios con destino a Auxilio Social.” Aquests baixos s’utilitzaren com un menjador per els més necessitats, i serien les noies afiliades a la Falange que s’encarregarien de serví i netejar-lo. Els poders del poble quedarien repartits entre el secretari, el metge escollit a dit com alcalde, la Falange i el mossèn. El metge i també primer alcalde franquista s’hospedatjeria en el que és ara una fleca, coneguda amb el nom de “Forn 4 Barres”, i que abans havia estat una sala de balls de saló. Més endavant va passar a ser un taller i finalment, es convertí en habitatge. D’altre banda l’Ajuntament que havia compartit edifici amb l’escola es traslladaria a l’espai deixat per l’enderroc d’un antic hostal que era de parada indispensable pels carreters i traginers.
L’església representava un dels punts claus per dotar d’una bona imatge a la dictadura. I bé que va fer la seva funció. En canvi la de Santa Margarida, situada en una pujol al costat del riu Foix, acompanyada per un grup de cases de recent construcció, es va anar esborrant del record i responsabilitats dels ciutadans per l’erosió i la descabellada idea de treure les seves teules per donar sentit a les quatre parets alçades de la nova església dels Monjos.
Aquells que havien gosat amagar-se per por a les represàlies ja es podien preparar, les “llistes de la venjança”, eren més present que mai. Molts van ser jutjats i castigats a pena de mort. Així en aquest poble també hi hagueren empresonats en els diferents barris, en total vint-i-una persones. Es volia crear un món dominat per la por, que per Franco i els seus seguidors es denominava disciplina. Es volia esborrar des del fons de la consciència tot signe republicà. I aterroritzar aquells que encara no havien arribat a pronunciar-se en res.

CONCLUSIONS

Retrat a la Memòria és un treball que parla del Patrimoni Històric del Municipi de Sta. Margarida i Els Monjos. Es centra en els edificis més emblemàtics i que tingueren gran repercussió en la història dels Monjos, sense oblidar el que passà en ells. Es volia reconstruir el poble a partir de la descripció d’aquests edificis. Era la manera també d’explicar la situació que vivia el poble en les diferents etapes. La creació dels seus locals deia molt de la tendència política a la qual pertanyia aquesta població. Estar clar que l’habitatge marca també la situació econòmica en que es troba un municipi. És doncs l’estructura reflex d’una societat.
El plantejament seguia aquesta direcció, descriure la façana però també el mobiliari. Em refereixo que no només s’ha narrat on restava l’edifici, sinó què hi guardava dins i quina repercussió obtingué la seva existència a nivell de tot el municipi. Que es sabia d’ell, qui podia accedir, per quantes mans passà, tema que va molt lligat tal i com hem pogut observar als canvis polítics. Per tant, podem afirmar que efectivament els edificis ens podem relatar la vida d’un país (si m’ho deixeu dir-ho així).
Malgrat que al principi volgué jugar amb la perspectiva de tres etapes: II República, Guerra Civil i Postguerra, i relacionar més estretament aquestes tres èpoques amb diferents mapes, a mesura que anava realitzant les entrevistes em vaig trobar amb la dificultat de falses coincidències, errors i buits memorístics. El treball de mica en mica m’exigia descriure els edificis que consideraria més assenyalats segons el seu temps, i repetida nomenada. Continuava dividint-se en tres parts, però vaig suprimir algun dels edificis triats, pel fet de trobar-me amb escassa informació o d’interès pobre. D’altre banda m’he interessat per altres, que han sorgit arran de les converses, o dels llibres de la col·lecció local del poble. Que aquests també han sigut peça clau per aclarir conceptes incompresos així com dades objectives.
Voldria destacar que com a forma de treball, la metodologia que he decidit emprar m’ha suposat una certa dificultat. Vaig començar el treball informant-me del que s’havia estudiat en el poble. Sabut el contingut del que disposava, hem proposava el repte d’obrir de nou el camí cap al que no s'havia explorat. Amb les mans buides, sense preguntes guiades, em disposava a iniciar la meva recerca. A mesura que progressava la investigació m’estava donant compte que era de la mateixa entrevista i dels documents cedits, les meves úniques fonts, com omplia el treball. Hem trobava, a diferencia d’altres estudis realitzats, que aquestes mateixes fonts no em servien per reafirmar la meva hipòtesi, sinó que configuraven la seva fisonomia pròpia.
En el terreny personal m’agradaria exposar la meva sorpresa davant la paciència i dedicada atenció de la gent gran que vaig entrevistar. Agraeixo, en part la idea de triar i fer aquesta investigació per les converses que he pogut escoltar. També de conèixer gent que viu més enllà de les nostres fronteres com és el que fou en un temps pilot d’avió, fill de Vilafranca i que residí durant un temps en el camp d’aviació dels Monjos. Com també, el mateix autor d’El Vesper de la República o de Les Foses d’Albinyana. Fer conèixer les cartes que colgaren un dia al pati d’una casa o de qualsevol dels que he tingut la sort d’intercanviar opinions sobre el tema. Sense embuts m’han canviat el pensament. Reconec que abans de posar-me de cap a les entrevistes caminava una mica perduda, no en les dates sinó en les imatges de la història i degut a la gràcia i ben relatades “batalletes” dels entrevistats han donat rica forma el que fou en molts pobles en els temps que he retratat. He sentit de prop el sentiment d’impotència davant de fets viscuts amb amargor. He sentit la ràbia, la venjança i l’estupidesa de molts. També la traïció, la mentida que encara avui impera sense pena, i la repressió. Se que la por i el temor en que es mantingué el nostre país no es podria abastar en els cabals de la meva imaginació jove i inexperta. Sense deixar-me l’alegria que passà tan lleugera quan algun cop van ser lliures.
He respectat el que no han volgut que relatés, i sense rancúnia us dic, que perdem moltes histories amb el nostre desinterès pel record dels avis. Era impressionant quan desprès de dues o tres hores de conversa en que la confiança es feia palesa en les paraules de l’entrevistat, quan amb senyals m’indicaven que parés la gravadora i alleugerits m’acotaven amb noms i cognoms els diferents fets que en la història passaren desapercebuts. I és en aquestes cartes últimes que ens envia el pensament d’on em de treure la veritable història.
Com ha canviat la meva imatge del poble! Aquella ànima feble i adormida de la que sempre no he volgut reconèixer, ara es passeja amb entusiasme, participativa i desperta, encoratjadora i potser també traïdora, però en definitiva viva, en cada moment que recordo els fets que passaren en aquest carrer que ara camino.
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres.
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

1 comentario

Jordi Vidal Pla -

M\\\'interessa molt el personatge de Mantón de León, i sobretot saber quina va ser la seva participació en l\\\'expulsió de la professora Sara Kirshner de l\\\'Institut de Vilafranca cap a 1955

Si algú sabés alguna cosa m\\\'interessaria que es posés en contacte amb mi
jvidal17@xtec.net
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres