La II REPÚBLICA a Els Monjos del Penedès

La República obria el camí cap a la modernització de l’Estat. Amb l’establiment de llibertats polítiques i sindicals s’aconseguí una millora de les condicions de vida i de treball. Ja no només es trobava en funcionament legal les cooperatives com foren “La Rapitense”, ubicada al barri de la Ràpita a la carretera numero 3, que es va convertir en lloc de venda de productes per el consum, així com de societat recreativa, amb saló de ball inclòs. La “Sociedad Cooperativa del Barrio de Cal Rubió de vecinos y agricultores”, situada al carrer Sant Tomàs número 3, va tenir les mateixes funcions a més de poder exportar productes agrícoles. O l’assentament i creixement dels diferents partits polítics com l’ERC o el PSUC amb local i representants al municipi. També la CNT i l’UGT agafarien un paper molt destacat com a sindicats, pel seu nombre d’afiliats. Com en tant d’altres pobles, als Monjos hi tindrien local, la CNT just on ara fan el cava Marquel, i la UGT on ara es troba una botiga de roba, “Esports David”. La UGT obtingué un gran recolzament per esdevenir la promotora de les vagues que es produirien als anys trenta a les fàbriques cimenteres Miret i Freixa del municipi.
El poble, erigit entre camps de cereals, vinya i olivera, creixeria gràcies al treball i les feines que oferia la indústria del ciment que es trobava a la vora del tren. I que portaria, malgrat el descontent dels originaris del poble i treballadors vaguistes, la primera important immigració del sud (treballadors “esquirols” i familiars). Així amb més boques a alimentar s’obririen noves botigues de queviures i creixerien les ja existents: “Cal Masdeu”, “la Tenda”, i “Cal Barriga”, o “Cal Maginet”.
Les discussions entre veïns no cessarien. Els més rics es barallarien amb la classe treballadora i d’ideologia d’esquerres i edificarien el seu local al solar on ara es troba la vella pista poliesportiva. Mentre, els altres, seguirien jugant al domino i comprant queviures a les altres societats, especialment a la republicana “Margaridoia”, la dels pagesos. On es fomentaria el ball i el cinema i es continuaria llogant una sala pels actes realitzats pel Sindicat Agricola “La Falç”, ja que la seva seu, al carrer Vinyes núm. 2, era molt petita per reunir els socis de la Unió de Rabassaires del poble, o discutir sobre la situació dels contractes de conreu. Però les esperances en l’aplicació d’una reforma agrària justa marxarien corrents amb la nova pujada de poder de les dretes.
A l’escola es produiria un dels canvis fonamentals que proporcionà la II República, una educació pública i excel·lent, ja que el foment de l’educació era una de les tasques fonamentals que s’havia proposat el règim republicà. Veig cercar informació mitjançant les entrevistes i la lectura del llibre sobre la mestra Dolors Piera, sobre el que es va fer en favor de la modernització de l’escola. Per tant seria aquest, el col·legi, el centre d’interès en aquesta etapa de revolució en tots els camps. Es fomentaria les sortides i el contacte amb la natura com a forma de despertar l’interès en l’alumnat. Aquesta manera d’instruir delectant es portaria a la pràctica per mitjà d’una posada en comú entre professors de varies escoles com la de Vilafranca i Els Monjos d’un quadern de nomenada diferent segons l’escola però amb els mateixos objectius: ensenyar la realitat geogràfica i social a partir d’excursions a l’aire lliure per desprès ressenyar-les al quadern. Amb pocs recursos i davant el desordre en que es va trobar la República s’emprengué el camí esperançador i optimista per a la cultura. Amb la creació de les Missions Pedagògiques, que van permetre portar a llocs apartats, llibres, reproduccions de quadres, equips cinematogràfics, gramòfons, etc., que havien quedat a mans privades, ara estaven a disposició d’una generació que creixeria ben preparada.

El FRANQUISME a Els Monjos

La desbandada dels republicans fugint de la cavalleria mora encara es recorda. “Molts abandonaven les armes en la cursa” ens deia Rafel Salines, un dels entrevistats. En l’últim intent de retardar les forces franquistes, els republicans volaren els ponts dels Monjos. Però els franquistes o “Nacionals” ja venien preparats “i feien unes rampes per passar sense pont”, ens recordava un altre entrevistat, Josep Alsina. De mica en mica, els amagats en les coves, en la Mina de la fàbrica ciment, en els refugis o a les masies, acabada la guerra oficialment, van anar apareixent i poblant el mig enderrocat municipi. Era hora de reconstruir una “Nueva España”. Amb un règim de repressió, censura i denúncia. Aquell, sospitós de ser favorable a la República amb justificació o sense, seria denunciat i castigat si es considerava oportú pels qui portaven la Falange, l’autoritat de fet en aquell moment, establerta en el poble al local on ara hi podrem trobar una òptica. La Falange s’ocuparia que el “yugo y las flechas” fossin presents en les processons de nens i nenes, a manera de cercavila, en els dies senyalats. I si aquest signes no quedaven ben marcats en l’esperit ingenu dels infants i joves, a l’escola amb les aparicions espontànies dels encarregats, com ara el cas d’un tal Montón de León instructor del ”Espíritu Nacional”, o de les classes de religió, fetes pel que en definitiva portava el govern del poble, el conegut mossèn Antón.
Durant la postguerra s’habilitaran els baixos d’una casa per l’ “Auxilio Social”. Es tractava d’una casa d’una família que a les acaballes de la guerra s’exilià. Més tard, com diu un dels documents que en resten d’aquell temps i que l’hem afegit als annexos, el secretari del govern li demana al Governador Civil “... la ocupación de un local que fue habilitado para cuartel de un batallón de trabajadores y en cuyo local se podia reunir la juventud de ese pueblo y obtener beneficios con destino a Auxilio Social.” Aquests baixos s’utilitzaren com un menjador per els més necessitats, i serien les noies afiliades a la Falange que s’encarregarien de serví i netejar-lo. Els poders del poble quedarien repartits entre el secretari, el metge escollit a dit com alcalde, la Falange i el mossèn. El metge i també primer alcalde franquista s’hospedatjeria en el que és ara una fleca, coneguda amb el nom de “Forn 4 Barres”, i que abans havia estat una sala de balls de saló. Més endavant va passar a ser un taller i finalment, es convertí en habitatge. D’altre banda l’Ajuntament que havia compartit edifici amb l’escola es traslladaria a l’espai deixat per l’enderroc d’un antic hostal que era de parada indispensable pels carreters i traginers.
L’església representava un dels punts claus per dotar d’una bona imatge a la dictadura. I bé que va fer la seva funció. En canvi la de Santa Margarida, situada en una pujol al costat del riu Foix, acompanyada per un grup de cases de recent construcció, es va anar esborrant del record i responsabilitats dels ciutadans per l’erosió i la descabellada idea de treure les seves teules per donar sentit a les quatre parets alçades de la nova església dels Monjos.
Aquells que havien gosat amagar-se per por a les represàlies ja es podien preparar, les “llistes de la venjança”, eren més present que mai. Molts van ser jutjats i castigats a pena de mort. Així en aquest poble també hi hagueren empresonats en els diferents barris, en total vint-i-una persones. Es volia crear un món dominat per la por, que per Franco i els seus seguidors es denominava disciplina. Es volia esborrar des del fons de la consciència tot signe republicà. I aterroritzar aquells que encara no havien arribat a pronunciar-se en res.

CONCLUSIONS

Retrat a la Memòria és un treball que parla del Patrimoni Històric del Municipi de Sta. Margarida i Els Monjos. Es centra en els edificis més emblemàtics i que tingueren gran repercussió en la història dels Monjos, sense oblidar el que passà en ells. Es volia reconstruir el poble a partir de la descripció d’aquests edificis. Era la manera també d’explicar la situació que vivia el poble en les diferents etapes. La creació dels seus locals deia molt de la tendència política a la qual pertanyia aquesta població. Estar clar que l’habitatge marca també la situació econòmica en que es troba un municipi. És doncs l’estructura reflex d’una societat.
El plantejament seguia aquesta direcció, descriure la façana però també el mobiliari. Em refereixo que no només s’ha narrat on restava l’edifici, sinó què hi guardava dins i quina repercussió obtingué la seva existència a nivell de tot el municipi. Que es sabia d’ell, qui podia accedir, per quantes mans passà, tema que va molt lligat tal i com hem pogut observar als canvis polítics. Per tant, podem afirmar que efectivament els edificis ens podem relatar la vida d’un país (si m’ho deixeu dir-ho així).
Malgrat que al principi volgué jugar amb la perspectiva de tres etapes: II República, Guerra Civil i Postguerra, i relacionar més estretament aquestes tres èpoques amb diferents mapes, a mesura que anava realitzant les entrevistes em vaig trobar amb la dificultat de falses coincidències, errors i buits memorístics. El treball de mica en mica m’exigia descriure els edificis que consideraria més assenyalats segons el seu temps, i repetida nomenada. Continuava dividint-se en tres parts, però vaig suprimir algun dels edificis triats, pel fet de trobar-me amb escassa informació o d’interès pobre. D’altre banda m’he interessat per altres, que han sorgit arran de les converses, o dels llibres de la col·lecció local del poble. Que aquests també han sigut peça clau per aclarir conceptes incompresos així com dades objectives.
Voldria destacar que com a forma de treball, la metodologia que he decidit emprar m’ha suposat una certa dificultat. Vaig començar el treball informant-me del que s’havia estudiat en el poble. Sabut el contingut del que disposava, hem proposava el repte d’obrir de nou el camí cap al que no s'havia explorat. Amb les mans buides, sense preguntes guiades, em disposava a iniciar la meva recerca. A mesura que progressava la investigació m’estava donant compte que era de la mateixa entrevista i dels documents cedits, les meves úniques fonts, com omplia el treball. Hem trobava, a diferencia d’altres estudis realitzats, que aquestes mateixes fonts no em servien per reafirmar la meva hipòtesi, sinó que configuraven la seva fisonomia pròpia.
En el terreny personal m’agradaria exposar la meva sorpresa davant la paciència i dedicada atenció de la gent gran que vaig entrevistar. Agraeixo, en part la idea de triar i fer aquesta investigació per les converses que he pogut escoltar. També de conèixer gent que viu més enllà de les nostres fronteres com és el que fou en un temps pilot d’avió, fill de Vilafranca i que residí durant un temps en el camp d’aviació dels Monjos. Com també, el mateix autor d’El Vesper de la República o de Les Foses d’Albinyana. Fer conèixer les cartes que colgaren un dia al pati d’una casa o de qualsevol dels que he tingut la sort d’intercanviar opinions sobre el tema. Sense embuts m’han canviat el pensament. Reconec que abans de posar-me de cap a les entrevistes caminava una mica perduda, no en les dates sinó en les imatges de la història i degut a la gràcia i ben relatades “batalletes” dels entrevistats han donat rica forma el que fou en molts pobles en els temps que he retratat. He sentit de prop el sentiment d’impotència davant de fets viscuts amb amargor. He sentit la ràbia, la venjança i l’estupidesa de molts. També la traïció, la mentida que encara avui impera sense pena, i la repressió. Se que la por i el temor en que es mantingué el nostre país no es podria abastar en els cabals de la meva imaginació jove i inexperta. Sense deixar-me l’alegria que passà tan lleugera quan algun cop van ser lliures.
He respectat el que no han volgut que relatés, i sense rancúnia us dic, que perdem moltes histories amb el nostre desinterès pel record dels avis. Era impressionant quan desprès de dues o tres hores de conversa en que la confiança es feia palesa en les paraules de l’entrevistat, quan amb senyals m’indicaven que parés la gravadora i alleugerits m’acotaven amb noms i cognoms els diferents fets que en la història passaren desapercebuts. I és en aquestes cartes últimes que ens envia el pensament d’on em de treure la veritable història.
Com ha canviat la meva imatge del poble! Aquella ànima feble i adormida de la que sempre no he volgut reconèixer, ara es passeja amb entusiasme, participativa i desperta, encoratjadora i potser també traïdora, però en definitiva viva, en cada moment que recordo els fets que passaren en aquest carrer que ara camino.

ENTREVISTA A QUIM SICILIACoodirector del camp de la Pau al Fòrum de les cultures i expert en cooperació internacional

"A L'IRAQ S'ESTÀ FENT COLONIALISME MODERN I SOFISTICAT"

PREGUNTA: D’on va sorgir la idea d’organitzar un Camp de la Pau?
RESPOSTA: El camp de la pau neix en el si dels molts projectes que es generen dins el Fòrum de les cultures. Les persones que el dissenyen són un periodista català que va viure molts anys a Sarajevo i jo mateix. La voluntat era fer un projecte en el que es barregessin tot tipus d’ètnies, no només catalans amb nens d'arreu del món. Era un projecte embrionari, ja que no hi havien de similars. Vam convidar 27 ciutats del món dels cinc continents.

P: Quins objectius perseguia?
R: L’objectiu del Camp de la Pau era treballar els tres eixos del Fòrum; sostenibilitat, la multiculturalitat i la cultura de la pau. En el camp de la Pau aquests valors es van transformar en tallers. L’altre voluntat, era aconseguir establir, entre les diferents cultures, relacions en xarxa. I a través del marc teòric i l’experiència del camp editar un llibre. Aquesta publicació encara s’està fent. En principi el treball pedagògic el construíem una comunitat d'intel·lectual formada per educadors, gent del fòrum i l’ONG Save the Children.


P: Hi ha hagut algun tipus de problema amb els nens/es o qualsevol enfrontament al campament amb motiu de les diferents costums culturals?
R: Cap enfrontament entre els nens. Però si que vam tenir alguna discussió amb els pares dels palestins a Gasa, perquè veien molt complicada la relació amb nens israelians. Tenien previst que quan els educadors arribaven al campament de la pau se’ls informava ràpidament de la seva estructura i funcionament. Hi havia campaments més simples i altres que eren més complexes. Desprès al vespre s’organitzava una festa en la que els diferents col·lectius ètnics explicaven les tradicions de la seva cultura damunt d’un escenari. Es van fer sopars “multigastronòmics” per provar els diferents gustos de les diverses cultures que conviurien. Estava pensat que els nens que eren vegetarians o que no podien menjar determinat aliment se li prepares un d’especial per a ells. Pel que fa l’hora de dormir, els nens i nenes estaven en habitacles diferenciats. Però sí que es donava entre nens i nenes del mateix sexe, la barreja de diferents ètnies.


P: El Fòrum de Monterrey continuarà en la línia del Fòrum de Barcelona? I el camp de la Pau?
R: Estaria bé que els qui vam inventar i dissenyar el camp de la Pau al Fòrum de les cultures assessoréssim al comitè que l’organitza al Fòrum de Monterrey. Les edats, per exemple no les compartim, nosaltres acceptem a nens de 12 a 14 anys, ells comprenen de 14 a 16 anys. Les franges d’edat són una mica diferents a l’hora d’assumir els continguts que es treballen al camp. Però s’ha de dir que el que no canvia es la forma en que aprenen, que és a traves de la mirada, el tacte i la sensibilitat entre ells. Hem de tenir en compte que les edats porten un càrrec de responsabilitat diferent als nens segons la cultura. Això ho vam experimentar quan en el camp ens arribaven nens que amb 13 anys ja estaven casats. El que és bonic és visualitzar la multiculturalitat com un trencaclosques que es va encaixant sobre la marxa.


P: Què va aportar el camp de la pau en la cooperació internacional?
R: Per una banda, va generar un cert debat sobre la cultura de la pau. Per l’altre, es va demostrar que podien conviure diverses religions. La intenció del diàleg entre nens/es era provocar debat. Encara que si ens fixem en els patrocinadors del Fòrum que també ho eren del debat, veurem que es contradiu el que promovien amb les accions que feien. Però cal dir que per realitzar un esdeveniment com és el Fòrum és necessiten molts diners. I això no només ho podien pagar les institucions.


P: És cooperació internacional el que es fa a l’Iraq, o en aquests casos creu que és mes adient parlar d’interessos econòmics?
R: A l'Iraq s’està fent un clar colonialisme modern i sofisticat. És un conflicte complex. Precisament, al camp de la pau no vam convidar nens iraquians perquè vam pensar que seria difícil treure’ls d’allà. Però sempre he tingut confiança amb el que poden fer els moviments socials com és Porto Alegre. Aquest Fòrum social Mundial és un moviment assambleari que el formen una suma d’intel·lectuals d’esquerra i moviments socials alternatius. Així com Dallas és reuneix el món del capital, a Porto Alegre és reuneix el món social. És com un sol que irradia tot el planeta perquè aquella gent que vulgui aportar els valors de Porto Alegre ho pugui fer localment. Pensa globalment, actua localment, diuen.


P: Que és la solidaritat?
R: La solidaritat és la relació entre iguals. No es tracta de fer actes de beneficència. Sintetitzat en una sola paraula seria “intercooperació”. O també és una forma de generar independents, no dependents. El sentiment de culpa de les ciutats del primer món existeix, però la necessitat i habilitat dels pobles del tercer món també fan que s'aprofitin d’aquest intercanvi. Però aquest cinisme no es pot generalitzar. El cooperativisme té molts camins, el que avarca la organització i sensibilització per cooperar en el teu barri, fins a les “macro-ONG”.

P: Per últim, ara que ja ha viscut l'experiència del Campament de la Pau, creu que es van aconseguir els resultats esperats?
R: Els objectius plantejats és van consolidar. Però a nivell operatiu van tenir molts problemes. Com els tirotetjos que van haver a Palestina quan vam anar a recollir-los. L'altre era la durada del campament que va ser de 4 mesos quan s’havia plantejat en 9 dies. Hem de pensar que el xoc emocional dels nens durava dos dies. Hi havien nens/es que abans d’anar al campament van passar per l’hospital del Mar per fer un reconeixement mèdic. Fins i tot algun en és va adormi banyant-se. Per aquest motiu, el nou projecte de Camp de la Pau que s’està preparant pel setembre d’aquest any a la ciutat de Barcelona, està previst fer-lo amb més dies. Aquest cop es triarà com entitat de lleure l' ESPLAC, que és catalana. A més, s’espera reforçar la xarxa de relacions entre ciutats del món perquè, ara per ara, és molt feble.

Què és la llengua?

Què és la llengua? Podríem respondre que és un mitjà de comunicació humà. Però per expressar què? Pensaments, sentiments, emocions. Potser també una manera de pensar, de veure el món individual o col•lectivament. Si és una forma semblant de pensar sobre el nostre entorn a la d’un grup, acceptem que les paraules porten integrades els antecedents de la història d'un grup de persones. Representa, per tant, el símbol de l'identitat, el codi que van forjar entre les persones per poder entendre's elles i l'entorn.
La llengua muta i s'adapta al present. Per aquest motiu algunes moren ja que no han aconseguit anar paral•leles a la situació dels seus parlants. Si tenim en compte que la llengua va a remolc de l'acció o utilitat que en fa l'humà hem de ser conscients de com la volem emprar.

La qüestió de l'existència d'una llengua no ha de ser idealista, ha de fonamentar-se amb les possibilitats que la marquen. Hem de tenir clar els límits que té i saber amb quin mercat lingüístic s'enfronta. Si volem que una llengua visqui amb normalitat li hem d'obrir tots els àmbits socials perquè s'endinsi en el món material amb què comptem ara. Si ens referim a la llengua catalana és necessari tenir present que la història d’aquesta llengua parla de molts canvis en el seu desenvolupament. Hi ha un moment que cal puntualitzar perquè representa l’antecedent a la lluita que es porta fent fins ara, la Renaixença. Va significar el ressorgir d’aquesta llengua espanyola, després d’un gran silenci obligat va assolir molt de prestigi, ja que es trobava en una època en què va néixer la idea de nació. La nació és una forma de societats que apareixen a Europa en el procés de formació de les societats modernes, es a dir, avançades. I és en aquestes que apareix, en el sector més privilegiat, uns elaboradors i projectors que volen assegurar la cultura popular, ètnica i/o primitiva que pugui tenir un poble, així ho determina Francesc Mira, a més de potenciar-la amb importants elements culturals exteriors. Neix una consciència de poble, aquest es distingeix de la resta. No els interessa els tòpics perquè és desfer el concepte complex que el fa únic. Però el fet que els tòpics existeixin, què implica? Segons l’acordat, representen el senyal que se’ls reconeix la seva existència a través del caràcter o perjudici d’aquesta cultura envers els demés. Homogeneïtzar el sistema d’actituds i de valors, de maneres de reaccionar davant la realitat, d’entendre el comportament social també és facilitar el record del poble.

La llengua catalana és un exemple de llengua maltractada, però que encara té esperances per continuar sent parlada. Recordem que no es tracta d'un ésser animat sinó d'una creació artificial que vam escollir els d'una mateixa o semblant forma d'entendre el món. Tot i així hem de tocar de peus a terra. Ja que si l'única proposta que volem oferir és la resistència, em de pensar que no serem eternament herois d'una tragèdia, defensors d'una llengua que no es fa lloc en el futur.

Enfrontem-nos a la realitat pluril•lingüística que està prenen Catalunya. La llengua catalana en els territoris perifèrics ja es pot donar com a liquidada. Aquest fenomen s'ha viscut al Rosselló, Alacant o l'Alguer i és ben recent, d'aquest segle, podríem parlar de dècades. El català funciona sovint com una llengua grupuscular, és a dir, en grups reduïts com és generalment en l'àmbit familiar. S'ha de dir també que en la Catalunya central a l‘estar menys exposada al trànsit fluid que ofereix la Catalunya costanera està refugiada a les transformacions que tenen els pobles del litoral. Aquests, ben aviat es convertiran en acollidors d’una ciutadania internacional.

Quina seria la solució a la seva normalització? els mitjans de comunicació, mai millor dit, com la televisió i la radio tindrien de donar, amb la seva utilització, prestigi a la llengua, representen la medicina a aquesta llengua defallida. Així, la seva presència arribaria indubtablement a cada llar. I si triéssim deixar-la caure? Per què no la deixem morir en pau? Per què no considerem la idea de conservar els valors de la cultura catalana en una altra llengua? Aquestes són unes de les moltes preguntes que han quedat a l’aire, que es descobreixen a mesura que s’intenta arribar algun lloc però resulten complicades i no acaben de collar en cap conclusió ni afirmació.

El mercat és on es dissol la identitat. La necessitat d'intercanviar ens modifica el material que volem vendre per aconseguir comprar el que té l'altre. Si l'altre té una altra llengua, la necessitat venç l'idealisme. També és veritat que no tens perquè adaptar-te al teu receptor. Si el teu interlocutor es nou resident al teu país és just que li avancis en quina terra trepitja, usant la teva llengua. Si els contestes en castellà o una altra llengua més forta estàs contribuint a la seva desaparició perquè troben innecessari emprar el català. Ens i els perjudiques, ja que la continua nou vinguda del immigrants i la creixent població d'aquests, farà que depengui d'ells el mantenir una llengua o altra en funció de com hem intentat fomentar-la. Si fem consideració a un argument d’autoritat com és el de Josep Lluís Carod Rovira, ens sentencia : "no som ni classistes ni racistes ja que tractem totes les persones de la mateixa manera: en català" això ens fa veure que es pot aconseguir una alternativa viable a l’enfonsament del català. A part, no intenta apartar a ningú, sinó que proposa sumar en els sabers d’altres cultures i llengües , coneixent, això sí, la llengua oficial de la zona en que es trobin els actuals inquilins. Si l’esperança de vida d’una llengua és mesura en la quantitat de parlants de la mateixa, per allargar-la caldran molts que l‘usin i ensenyin. Per tant cal mimar la integració de tots els que són i seran els pròxims veïns.