La HISTÒRIA del poble

La GUERRA CIVIL

No podem parlar de Guerra Civil sense fer saber abans que els responsables de la seva existència van ser un sector de la força més regressiva de la dreta espanyola, que va preferir bolcar tot un país a la guerra, que acceptar algunes reformes. No feia tan sols quatre mesos que havia guanyat el Front Popular a les eleccions del 1936, que el 18 de juliol del 1936, l’exercit espanyol comandat per Franco s’alçà al Nord d’Àfrica. Les noticies sobre aquest esdeveniment arribaren ben aviat, en plena Festa Major a Sta. Margarida i Els Monjos. Es va aturar el ball, en un moment la plaça quedà buida. Uns de seguida que van poder s’ocultaren en les muntanyes o a les masies. Mentrestant altres moguts per la curiositat s’acostaren als veïns que posseïen una ràdio. La centraleta situada a la casa del Cal Carreter va ser presa ràpidament per protegir-la dels qui poguessin fer ús de delació. Es va construir una improvisada barricada al pas de la carretera a l’altura de l’església dels Monjos per mobilitzar la població més preparada per marxar a defensar la República.
En aquest temps d’inseguretat i esperança, els sindicats i els partits polítics es feren més forts i foren els protagonistes de la resistència. Creades les Milícies Antifeixistes integrades pels diferents representants dels sindicats (CNT, UGT, UdR) i dels partits (ERC, POUM, PSUC) del poble. Amb aquest sistema de govern, aquell qui volgués tindria veu en les decisions que es determinarien. Una de les accions més reconegudes és el canvi de nom dels carrers que portessin la paraula sant o que honressin partidaris de la dreta o conservadors.
Amb la metralladora carregada al capó. Adornats amb les insígnies de la FAI i armats fins les dents, es passejaven un grup de joves fills del poble perseguint per venjança, antigues enemistats o aquells acusats de facciosos. Es passejaven com si fossin els amos del temor i d’aquesta terra. Què indefens va quedar el poble davant aquest fenomen que es repetí en molts pobles de Catalunya, i de les bombes de l’aviació franquista. Aprofitaren les engrunes, mes rera mes, del rebost de la bona collita que van tenir el 1936. Ferida l’ànima per les pèrdues al front, de companys, fills i marits subsistien treballant al ciment com havien fet sempre sense protecció exposats al perill de quedar afectats de les vies respiratòries. Així a la tarda per complementar la misèria de sou anaven amunt i avall d’un camp o un altre per ordre de la cooperativa de pagesos “La Col·lectivitat”. Formada per 50 famílies, situada també a on ara es troba cava Marquel. L’edifici destinat a la CNT. Aquest, junt amb l’UGT controlaven i gestionaven la col·lectivització, una del camp i la UGT de les fàbriques. En el sector de la indústria, les fàbriques Miret i Freixa foren col·lectivitzades i els tècnics, sota control dels obrers, portaren el govern de les dos empreses.
Dutes a terme les incautacions per les la Milícia Antifeixista del municipi, molts masos com Ca l’Ayxelà, Cal Xacó, Les Masses, La Riba; cases com Cal Albornà, la masia Mas Granell, els baixos del Molí Fariner, la Fàbrica Farinera Barreres, la cooperativa de paletes i peons, de fusters i forners, van quedar en mans del poble. També entrava a la llista la Masia Mascatarro. Algunes de les seves sales i habitacions es convertiren en classes més espaioses i confortables. Pensem que cada classe tan de nenes i joves com de nens i nois eren de setanta alumnes, podem imaginar doncs que l’espai on havien treballat anteriorment era molt reduït i era necessari un canvi. Passats dos anys tornà al lloc original. Compartint de nou edifici amb l’antic Ajuntament, amb les oficines de l’Ajuntament i el jutge de pau.
Un dels entrevistats, Rafel Salinas, sent encara la sirena de la Freixa. Tanca els ulls i recorda la imatge de la garita, el lloc de vigia a la torre enllaçada a la teulada del Mas del Serral. Des d’allà, descobert l’enemic a prop s’avisaria al so d’una campana la fàbrica per connectar l’alarma i posar en guàrdia la població. Monjos del Penedès, com seria conegut a partir d’ara fins la caiguda de la República, acolliria al 1937, sacrificant alguns ceps i despertant el descontent i les indemnitzacions d’alguns rabassaires, un camp d’aviació. Formaria part d’una xarxa d’Aeròdroms de l’Alt Penedès, creat com un camp de vol per l’entrenament. Passaria a mesura que anava finalitzant la guerra, en lloc de preparació i reparació dels avions que actuaven al Front de l’Ebre. L’Aeròdrom comportaria la modificació i habilitació d’alguns dels edificis del poble, així al Casal de la Societat Margaridoia s’hi instal·laria el “Servicio Aeronáutico de Fabricación”. Monjos s’encarregaria ara de la construcció dels I-15 (Xato), caça republicà. Però no l’acabaria del tot, ja que les ales les posaven a Cal Rubió, perquè si no fos així, no podrien passar pels carrers per arribar on es trobava l’altre grup de mecànics en el barri de Cal Rubió. Novament el Serral desprès de construir en una banda un garatge s’hi guardarien els Xatos per tal de reparar-los. Fent un repàs als edificis que serviren d’allotjament al cos d’aviació i mecànics podem anomenar Ca l’Ayxelà, edifici al que vam donar més atenció que als altres per ser lloc de reunió i residència del oficials del camp d’aviació. Però, a més, hi ha Cal Xacó, masies de Cal Rubió, cases del mateix nucli dels Monjos com és el cas de dos dels entrevistats com Joan Casalé o Carme Carbó. Hem de citar que el lloc de comandament dels republicans (de l’Aeròdrom, s’entén) es trobava a Mas Granell. I segons l’entrevistada Rosa Bertran, que hi vivia a prop, el comandament franquista portat per els moros, al mas de la Sanabra.
La instal·lació del camp d’aviació va convertir els Monjos en objectiu militar de l’aviació franquista, patint fins a tres bombardejos. Tot i que la població procurava amagar-se i protegir-se als soterranis, les mines o les rases, l’atzar d’on caigués la bomba era imprevisible i inevitable. Més, si per descuit del que estava a l’aguait de l’enemic, agafava desprevinguda a la gent, com va passar el 12 de gener de 1939 en que uns avions alemanys, els ME-109, van passar a vol ras metrallant a tot individu i ocell de ferro, que estigués a la vista. En la carta que m’envià Eusebi Pérez que fou pilot republicà d’avió als 17 anys i que residí durant un temps en l’Aeròdrom dels Monjos, a part de descriure’ns altres desgràcies que no impliquen els franquistes com a culpables, fa referència a aquest fet. Pel record de veure com un dels pilots Joan Comas Borràs li van amputar una cama i per grans pèrdues materials com ho van ser quatre dels Xatos estacionats en el camp. La metralla causà molts ferits aquesta vegada, però abans d’aquesta data els avions franquistes ja havien causat la mort de quatre persones els dies 6 d’agost i 5 de novembre del 1938.
La gent, a part d’amagar-se als refugis com els situats el local la Margaridoia, a la Masia del Serral amb cabuda de 120 persones o els de menys dimensions com el de Cal Rubió, també utilitzà els entrant de les muntanyes com els voltants de Moja o fins i tot els pous. També existien túnels excavats sota les cases propietat de la família. Però aquests no eren tan fiables i resistents com els anteriorment anomenats. Un clar exemple fou en la casa coneguda com a Cal Mora en la que refugiada la família, un projectil s'emportà l’edifici i els seus fonaments, no en quedà rastre. Els nens malgrat la por dels seus pares eren els encarregats de subministrar el menjar a la família. D’aquesta manera amb la seva agilitat i l’astúcia que creava la gana aconseguiren abastar la fam de la seva família. Però aquells que s’havien quedat orfes subsistiren al plat de “ranxo” que es servia al que havia estat el local dels senyors del poble: el “Xiringuito”, que es va modificar i va passar a fer un servei al poble. Però poc de temps li faltava, doncs en el segon bombardeig fou enderrocat per les bombes, sense emportar-se per poc, a ningú amb ell.
Al finalitzar la guerra, les empreses com la fàbrica Freixa o Miret van tornar a mans privades, i ho van fer en el mateix estat en que les van deixar el 36 o fins i tot millor, per no parlar dels Masos com Ca l’Ayxelà. D’altra banda, els locals sindicals i polítics, les cooperatives o les societats recreatives foren apropiades pels franquistes, això sí, desprès d’acabar amb tot símbol dels qui havien residit. Això és que va passar a la Societat Margaridoia en que entraren a batzegades els franquistes, trencant tot el que trobaven als seu pas. Van tornar els edificis al son de la política i l’ordre i disciplina, del silenci. Marcades les façanes amb la por dels qui ara posseïen el poder, el poble sense veu s’apagava, era hora de callar. Aquesta guerra que havia cobrat tantes vides. Aquesta terra fragmentada per l’odi i la venjança, es podria amb la sang dels vençuts sense justícia.

La II REPÚBLICA a Els Monjos del Penedès

La República obria el camí cap a la modernització de l’Estat. Amb l’establiment de llibertats polítiques i sindicals s’aconseguí una millora de les condicions de vida i de treball. Ja no només es trobava en funcionament legal les cooperatives com foren “La Rapitense”, ubicada al barri de la Ràpita a la carretera numero 3, que es va convertir en lloc de venda de productes per el consum, així com de societat recreativa, amb saló de ball inclòs. La “Sociedad Cooperativa del Barrio de Cal Rubió de vecinos y agricultores”, situada al carrer Sant Tomàs número 3, va tenir les mateixes funcions a més de poder exportar productes agrícoles. O l’assentament i creixement dels diferents partits polítics com l’ERC o el PSUC amb local i representants al municipi. També la CNT i l’UGT agafarien un paper molt destacat com a sindicats, pel seu nombre d’afiliats. Com en tant d’altres pobles, als Monjos hi tindrien local, la CNT just on ara fan el cava Marquel, i la UGT on ara es troba una botiga de roba, “Esports David”. La UGT obtingué un gran recolzament per esdevenir la promotora de les vagues que es produirien als anys trenta a les fàbriques cimenteres Miret i Freixa del municipi.
El poble, erigit entre camps de cereals, vinya i olivera, creixeria gràcies al treball i les feines que oferia la indústria del ciment que es trobava a la vora del tren. I que portaria, malgrat el descontent dels originaris del poble i treballadors vaguistes, la primera important immigració del sud (treballadors “esquirols” i familiars). Així amb més boques a alimentar s’obririen noves botigues de queviures i creixerien les ja existents: “Cal Masdeu”, “la Tenda”, i “Cal Barriga”, o “Cal Maginet”.
Les discussions entre veïns no cessarien. Els més rics es barallarien amb la classe treballadora i d’ideologia d’esquerres i edificarien el seu local al solar on ara es troba la vella pista poliesportiva. Mentre, els altres, seguirien jugant al domino i comprant queviures a les altres societats, especialment a la republicana “Margaridoia”, la dels pagesos. On es fomentaria el ball i el cinema i es continuaria llogant una sala pels actes realitzats pel Sindicat Agricola “La Falç”, ja que la seva seu, al carrer Vinyes núm. 2, era molt petita per reunir els socis de la Unió de Rabassaires del poble, o discutir sobre la situació dels contractes de conreu. Però les esperances en l’aplicació d’una reforma agrària justa marxarien corrents amb la nova pujada de poder de les dretes.
A l’escola es produiria un dels canvis fonamentals que proporcionà la II República, una educació pública i excel·lent, ja que el foment de l’educació era una de les tasques fonamentals que s’havia proposat el règim republicà. Veig cercar informació mitjançant les entrevistes i la lectura del llibre sobre la mestra Dolors Piera, sobre el que es va fer en favor de la modernització de l’escola. Per tant seria aquest, el col·legi, el centre d’interès en aquesta etapa de revolució en tots els camps. Es fomentaria les sortides i el contacte amb la natura com a forma de despertar l’interès en l’alumnat. Aquesta manera d’instruir delectant es portaria a la pràctica per mitjà d’una posada en comú entre professors de varies escoles com la de Vilafranca i Els Monjos d’un quadern de nomenada diferent segons l’escola però amb els mateixos objectius: ensenyar la realitat geogràfica i social a partir d’excursions a l’aire lliure per desprès ressenyar-les al quadern. Amb pocs recursos i davant el desordre en que es va trobar la República s’emprengué el camí esperançador i optimista per a la cultura. Amb la creació de les Missions Pedagògiques, que van permetre portar a llocs apartats, llibres, reproduccions de quadres, equips cinematogràfics, gramòfons, etc., que havien quedat a mans privades, ara estaven a disposició d’una generació que creixeria ben preparada.

El FRANQUISME a Els Monjos

La desbandada dels republicans fugint de la cavalleria mora encara es recorda. “Molts abandonaven les armes en la cursa” ens deia Rafel Salines, un dels entrevistats. En l’últim intent de retardar les forces franquistes, els republicans volaren els ponts dels Monjos. Però els franquistes o “Nacionals” ja venien preparats “i feien unes rampes per passar sense pont”, ens recordava un altre entrevistat, Josep Alsina. De mica en mica, els amagats en les coves, en la Mina de la fàbrica ciment, en els refugis o a les masies, acabada la guerra oficialment, van anar apareixent i poblant el mig enderrocat municipi. Era hora de reconstruir una “Nueva España”. Amb un règim de repressió, censura i denúncia. Aquell, sospitós de ser favorable a la República amb justificació o sense, seria denunciat i castigat si es considerava oportú pels qui portaven la Falange, l’autoritat de fet en aquell moment, establerta en el poble al local on ara hi podrem trobar una òptica. La Falange s’ocuparia que el “yugo y las flechas” fossin presents en les processons de nens i nenes, a manera de cercavila, en els dies senyalats. I si aquest signes no quedaven ben marcats en l’esperit ingenu dels infants i joves, a l’escola amb les aparicions espontànies dels encarregats, com ara el cas d’un tal Montón de León instructor del ”Espíritu Nacional”, o de les classes de religió, fetes pel que en definitiva portava el govern del poble, el conegut mossèn Antón.
Durant la postguerra s’habilitaran els baixos d’una casa per l’ “Auxilio Social”. Es tractava d’una casa d’una família que a les acaballes de la guerra s’exilià. Més tard, com diu un dels documents que en resten d’aquell temps i que l’hem afegit als annexos, el secretari del govern li demana al Governador Civil “... la ocupación de un local que fue habilitado para cuartel de un batallón de trabajadores y en cuyo local se podia reunir la juventud de ese pueblo y obtener beneficios con destino a Auxilio Social.” Aquests baixos s’utilitzaren com un menjador per els més necessitats, i serien les noies afiliades a la Falange que s’encarregarien de serví i netejar-lo. Els poders del poble quedarien repartits entre el secretari, el metge escollit a dit com alcalde, la Falange i el mossèn. El metge i també primer alcalde franquista s’hospedatjeria en el que és ara una fleca, coneguda amb el nom de “Forn 4 Barres”, i que abans havia estat una sala de balls de saló. Més endavant va passar a ser un taller i finalment, es convertí en habitatge. D’altre banda l’Ajuntament que havia compartit edifici amb l’escola es traslladaria a l’espai deixat per l’enderroc d’un antic hostal que era de parada indispensable pels carreters i traginers.
L’església representava un dels punts claus per dotar d’una bona imatge a la dictadura. I bé que va fer la seva funció. En canvi la de Santa Margarida, situada en una pujol al costat del riu Foix, acompanyada per un grup de cases de recent construcció, es va anar esborrant del record i responsabilitats dels ciutadans per l’erosió i la descabellada idea de treure les seves teules per donar sentit a les quatre parets alçades de la nova església dels Monjos.
Aquells que havien gosat amagar-se per por a les represàlies ja es podien preparar, les “llistes de la venjança”, eren més present que mai. Molts van ser jutjats i castigats a pena de mort. Així en aquest poble també hi hagueren empresonats en els diferents barris, en total vint-i-una persones. Es volia crear un món dominat per la por, que per Franco i els seus seguidors es denominava disciplina. Es volia esborrar des del fons de la consciència tot signe republicà. I aterroritzar aquells que encara no havien arribat a pronunciar-se en res.

CONCLUSIONS

Retrat a la Memòria és un treball que parla del Patrimoni Històric del Municipi de Sta. Margarida i Els Monjos. Es centra en els edificis més emblemàtics i que tingueren gran repercussió en la història dels Monjos, sense oblidar el que passà en ells. Es volia reconstruir el poble a partir de la descripció d’aquests edificis. Era la manera també d’explicar la situació que vivia el poble en les diferents etapes. La creació dels seus locals deia molt de la tendència política a la qual pertanyia aquesta població. Estar clar que l’habitatge marca també la situació econòmica en que es troba un municipi. És doncs l’estructura reflex d’una societat.
El plantejament seguia aquesta direcció, descriure la façana però també el mobiliari. Em refereixo que no només s’ha narrat on restava l’edifici, sinó què hi guardava dins i quina repercussió obtingué la seva existència a nivell de tot el municipi. Que es sabia d’ell, qui podia accedir, per quantes mans passà, tema que va molt lligat tal i com hem pogut observar als canvis polítics. Per tant, podem afirmar que efectivament els edificis ens podem relatar la vida d’un país (si m’ho deixeu dir-ho així).
Malgrat que al principi volgué jugar amb la perspectiva de tres etapes: II República, Guerra Civil i Postguerra, i relacionar més estretament aquestes tres èpoques amb diferents mapes, a mesura que anava realitzant les entrevistes em vaig trobar amb la dificultat de falses coincidències, errors i buits memorístics. El treball de mica en mica m’exigia descriure els edificis que consideraria més assenyalats segons el seu temps, i repetida nomenada. Continuava dividint-se en tres parts, però vaig suprimir algun dels edificis triats, pel fet de trobar-me amb escassa informació o d’interès pobre. D’altre banda m’he interessat per altres, que han sorgit arran de les converses, o dels llibres de la col·lecció local del poble. Que aquests també han sigut peça clau per aclarir conceptes incompresos així com dades objectives.
Voldria destacar que com a forma de treball, la metodologia que he decidit emprar m’ha suposat una certa dificultat. Vaig començar el treball informant-me del que s’havia estudiat en el poble. Sabut el contingut del que disposava, hem proposava el repte d’obrir de nou el camí cap al que no s'havia explorat. Amb les mans buides, sense preguntes guiades, em disposava a iniciar la meva recerca. A mesura que progressava la investigació m’estava donant compte que era de la mateixa entrevista i dels documents cedits, les meves úniques fonts, com omplia el treball. Hem trobava, a diferencia d’altres estudis realitzats, que aquestes mateixes fonts no em servien per reafirmar la meva hipòtesi, sinó que configuraven la seva fisonomia pròpia.
En el terreny personal m’agradaria exposar la meva sorpresa davant la paciència i dedicada atenció de la gent gran que vaig entrevistar. Agraeixo, en part la idea de triar i fer aquesta investigació per les converses que he pogut escoltar. També de conèixer gent que viu més enllà de les nostres fronteres com és el que fou en un temps pilot d’avió, fill de Vilafranca i que residí durant un temps en el camp d’aviació dels Monjos. Com també, el mateix autor d’El Vesper de la República o de Les Foses d’Albinyana. Fer conèixer les cartes que colgaren un dia al pati d’una casa o de qualsevol dels que he tingut la sort d’intercanviar opinions sobre el tema. Sense embuts m’han canviat el pensament. Reconec que abans de posar-me de cap a les entrevistes caminava una mica perduda, no en les dates sinó en les imatges de la història i degut a la gràcia i ben relatades “batalletes” dels entrevistats han donat rica forma el que fou en molts pobles en els temps que he retratat. He sentit de prop el sentiment d’impotència davant de fets viscuts amb amargor. He sentit la ràbia, la venjança i l’estupidesa de molts. També la traïció, la mentida que encara avui impera sense pena, i la repressió. Se que la por i el temor en que es mantingué el nostre país no es podria abastar en els cabals de la meva imaginació jove i inexperta. Sense deixar-me l’alegria que passà tan lleugera quan algun cop van ser lliures.
He respectat el que no han volgut que relatés, i sense rancúnia us dic, que perdem moltes histories amb el nostre desinterès pel record dels avis. Era impressionant quan desprès de dues o tres hores de conversa en que la confiança es feia palesa en les paraules de l’entrevistat, quan amb senyals m’indicaven que parés la gravadora i alleugerits m’acotaven amb noms i cognoms els diferents fets que en la història passaren desapercebuts. I és en aquestes cartes últimes que ens envia el pensament d’on em de treure la veritable història.
Com ha canviat la meva imatge del poble! Aquella ànima feble i adormida de la que sempre no he volgut reconèixer, ara es passeja amb entusiasme, participativa i desperta, encoratjadora i potser també traïdora, però en definitiva viva, en cada moment que recordo els fets que passaren en aquest carrer que ara camino.